El patrimoni històric i artístic d'Almussafes ha crescut aquests últims dies gràcies a l'adquisició per part de l'Ajuntament de la població de deu cadires, dos aparadors, un fanal i dos làmpades utilitzades a la Casa Ayora quan l'habitatge era propietat de Dolores Ayora Olcina. L'Ajuntament ha invertit 1.500 euros en la compra d'aquest material a un dels hereus de la coneguda popularment com ‘La Senyoreta’, acció amb la qual es pretén donar a “conéixer millor l'entorn en el qual vivia Dolores Ayora quan es trobava a la seua residència vacacional d’Almussafes, vivenda que va adquirir l’any 1901 i posteriorment reformà, dotant-la d’un estil modernista”, explica el regidor de Cultura, Àlex Fuentes. Les cadires i els aparadors s'han col·locat a la sala original en la qual es trobaven.
El Museu Casa Ayora d'Almussafes acaba d'incorporar un total de deu cadires i dos aparadors del mobiliari original de l'antic habitatge, elements que ja poden contemplar les persones que visiten la infraestructura. Així mateix, està previst que en breu s'instal·len dos làmpades i un fanal que també van estar en funcionament quan Dolores Ayora Olcina (1875-1962) era la propietària de l'edifici. L'Ajuntament de la localitat ha adquirit aquestes peces per 1.500 euros a Leonardo Garcerán Moscardo, un dels hereus de ‘La Senyoreta’, per a posar en valor el patrimoni històric i arquitectònic del municipi.
“Es tracta d'elements amb els quals les persones que s'acosten al museu podran conéixer millor l'entorn en el qual vivia Dolores Ayora quan es trobava a Almussafes. Ens serviran per a traslladar-nos a una altra època i conéixer de primera mà quines eren les tendències que seguia la classe adinerada en matèria d'interiorisme i art”, explica el regidor de Cultura, Àlex Fuentes.
L'Ajuntament d'Almussafes va concloure en 2019 el projecte de rehabilitació integral de la Casa Ayora, una intervenció urbanística sufragada pel consistori municipal amb l'ajuda de diverses subvencions concedides per la Generalitat Valenciana i els Fons FEDDER de la Unió Europea que va requerir una inversió de prop d'un milió d'euros. D'aquesta manera, l'habitatge ja forma part del patrimoni cultural almussafeny com un bé de propietat municipal i pot visitar-se.
L'inventari d'elements adquirits està compost per una sèrie de deu cadires de tipus “a la portuguesa”, dos aparadors fets a mida, un fanal de ferro i dos làmpades, una de paret amb tres llums i una altra de sostre amb quatre bombetes.

Inventari
Segons l'informe emés per Carmen Chulvi i Víctor Iborra, graduats en Història de l'Art, les cadires poden qualificar-se d'estil neorenaixentista, estan entapissades en fusta, possiblement de noguera, i “en molt bon estat”. Aquest estil, denominat ‘a la portuguesa’, es caracteritza per tindre un alt suport i estar enganxades per caragols metàl·lics decorats. Se'n diu així perquè van començar a fabricar-se al país veí, encara que la seua falsificació va ser àmpliament estesa a partir de la segona meitat del segle XIX. L'elaboració d'aquests exemplars és probable que es duguera a terme ja en el segle XX, més concretament entre les dècades de 1910 i 1930.
Els dos aparadors van ser elaborats, presumiblement, per a situar-los a banda i banda de la ximenera. Són molt similars: tenen dos xicotets armaris laterals, un escriptori en la part superior, un espill i unes calaixeres. Segons Iborra i Chulvi, l'aparença és pròpia dels mobles de finals dels anys 30, “amb particularitats del moviment modernista de finals del segle XIX, una cosa que es pot apreciar en les formes sinuoses i orgàniques”.
Pel que respecta al fanal, és de ferro i de grans dimensions i està datada en les dècades dels anys 30 o 40 del segle XX. Amb decoració sinuosa i curvilínia i motius vegetals una miqueta medievalitzants, en el centre porta l'escut de València coronat, un dels símbols del Regne de València.
Finalment, la làmpada de paret és d'estil modernista, dels anys vint de la passada centúria, i està fabricada en bronze amb cristalls esmerilats amb relleus que presenten fulles i fruits de raïm, mentre que la del sostre és posterior a la dècada dels trenta i compta amb decoració més escassa, encara que també amb presència de vegetals.