L’Ajuntament d’Alzira ha commemorat l’entrada de Jaume I a la Ciutat
Sábado, 31 de diciembre de 2016 | e6d.es
• L’Associació Dones Afectades per Càncer de Mama (DACMA), Agustín Ferrer, Alfred Morell i Lupe Canet, Tomás Pardo i Matoses van rebre la Insígnia d'Or d'Alzira
Com cada any, Alzira ret homenatge al rei Jaume I i a la senyera d’Alzira amb motiu de la seua entrada a la ciutat el 1242 amb dos actes, la processó cívica i el plenari institucional d’imposició de les Insígnies d’Or de la Ciutat.
La processó cívica s’ha iniciat amb l’abaixada de la senyera des del Saló Noble per part de la regidora de Cultura i Esports, Aida Ginestar. La senyera l’ha rebuda a la porta de l’Ajuntament l’alcalde, Diego Gómez, li l’ha donada a la regidora de Serveis Socials i Polítiques d’Igualtat, Marina Mir, en representació del grup municipal de Compromís per Alzira donant, així, inici la processó.
La processó ha estat encapçalada per la Colla Les Raboses d’Alzira i han participat en esta les Falleres Majors d’Alzira 2017, Junta Local Fallera, els Clavaris Majors de la Setmana Santa 2017, la Junta de Germandats i Confraries, la Junta Coordinadora de Festes de Barris i Partides, Na Violant i Jaume I, els Moros i Cristians de la Vila d’Alzira, la Confraria dels Sants Patrons Bernat, María i Gràcia, la Confraria de la Mare de Déu de la Murta, el Grup de Danses d’Alzira i els guardonats i guardonades amb les Insígnies d’Or de la Ciutat 2016.
En la primera part del recorregut també han portat la senyera el regidor del grup municipal Popular, Bernat Ríos, i el regidor del grup municipal de Ciudadanos, José Luis Ruiz, que l’ha deixada a la plaça del Mercat. A les muralles ha tingut lloc l’acte d’homenatge a Jaume I i la senyera d’Alzira. La periodista d’Alzira Ràdio, Mari Carmen Cano, ha llegit un text i ha actuat la Banda Jove de la Societat Musical d’Alzira.
En acabar l’acte a les muralles, s’ha représ la processó cívica. En esta segona part, han portat la senyera el regidor d’Ocupació, Recursos Humans i Organització i Promoció Econòmica, Iván Martínez, en representació del grup municipal d’Esquerra Unida i la regidora de Modernització, Règim Interior, Participació i Transparència, Inmaculada Onrubia, en representació del grup municipal Socialista. En arribar a l’Ajuntament d’Alzira, l’alcalde i la regidora de Cultura i Esports han pujat la senyera.
Una vegada finalitzada la processó cívica, ha començat al Saló Noble, el Plenari Institucional d’imposició de les Insígnies d'Or amb l'Escut de la Ciutat per a l'any 2016, que han recaigut en l’Associació de Dones Afectades de Càncer de Mama Alzira (DACMA), en la modalitat d’Humanisme; Agustín Ferrer Clari, en la modalitat d’Activitats Diverses; Matoses Moda Home, en la modalitat d’Activitats Empresarials; Guadalupe Canet Penadés i Alfred Morell Martínez, en la modalitat de Cultura i Tomás Pardo Vidal, en la modalitat d’Esports.
HUMANISME
Associació Dones Afectades de Càncer de Mama Alzira (DACMA)
L'Associació Dones Afectades de Càncer de Mama Alzira (DACMA), amb seu social a la plaça Casassús, núm. 4, 1r d'Alzira, és una associació independent i sense ànim de lucre, aconfessional i apolítica.
Naix amb la intenció de cobrir un buit en el tractament global del càncer. És un projecte iniciat per Mariví Ferragut Martínez, presidenta i fundadora que havia passat per l'experiència de la malaltia.
Després d'un llarg tractament i recuperar un poc de forces, va començar a informar-se d'on podien acudir les persones amb esta problemàtica social i a Alzira no existia cap organisme que els acompanyara en esta difícil situació, per a una posterior superació personal i social. No obstant això, sí que n’hi havia a València, encara que calia traslladar-se a la capital, i això per a un malalt oncològic és un poc difícil o impossible.
Amb este interés, recuperant forces i amb ajuda de l'entorn i persones conscienciades en esta malaltia, que coneixien el sentiment de voluntariat cap als malalts de càncer i els seus familiars, naix DACMA, una magnífica obra.
L'associació DACMA es va constituir en el mes de febrer de 2003 i té actualment 252 associats.
En l'associació DACMA pots trobar un lloc de trobada, d'informació i formació amb distints tallers i activitats com a conferències col•loqui, i una nova forma de viure que canviarà la relació amb un mateix i amb els altres. La qual cosa permetrà afrontar una altra forma de viure cada dia i evolucionar en la majoria dels casos de forma crònica, o inclús parlarem de curació. I a més es continuarà amb els programes de prevenció i d'investigació.
Els integrants de DACMA no estan sols, els rodegen familiars i amics. Tots són un suport important, si ens deixem ajudar i rebre l'afecte de tots els que ens rodegen.
Treballar amb responsabilitat i rigor per a aconseguir el que falta, o millorar el que hi ha, forma part dels objectius de l'associació.
ACTIVITATS DIVERSES
Agustín Ferrer Clari
És llicenciat en Geografia i Història, en l’especialitat d’Arqueologia, per la Universitat de València, des de l’any 1983.
S’incorpora a l’Administració local l’any 1987, exercint els càrrecs d’arqueòleg i director del Museu Municipal d’Alzira. Des de 1990 és funcionari de carrera de l’Ajuntament d’Alzira. En l’actualitat és cap de la Secció de Patrimoni Cultural i Turisme.
La seua afició pel muntanyisme, i més en concret per l’espeleologia, el va iniciar en l’arqueologia. Així, en 1977, començà a dedicar-se al que més tard seria la seua vocació. Va participar junt amb un grup d’alzirenys, entre els quals es trobaven Juan A. Matoses, Norbert Blasco, Antonio Martínez, Rafael Matoses, Asunción Perepérez i Lola Llavador, entre altres, a estudiar la història de la ciutat i a recuperar fons arqueològics i etnològics per a la creació d’un museu local.
En l’etapa formativa va participar des de 1979 a 1986 en excavacions arqueològiques de distintes etapes culturals a la Cova de l’Or, a Beniarrés (Alacant), i a l’Ereta del Pedregal, a Navarrés, les dos amb la direcció de Bernat Martí; a la Muntanya Assolada d’Alzira, dirigida per Bernat Martí i Rosa Enguix; i al despoblat del Benialí a Aín (Castelló), amb la direcció d’Ismael Miralles i Charles Butzer. En 1985 va presentar la tesi de llicenciatura amb el títol: “Aportación al estudio del poblamiento en la zona sur del Xúquer durante la Cultura del Bronce Valenciano”, dirigida pel doctor Valentín Villaverde.
Com a investigador ha codirigit el projecte d’estudi amb Charles Butzer de les minories islàmiques en la zona de la Serra d’Espadá (Castelló) entre la Universitat de València i de Chicago (Illinois) i posteriorment la d’Austin (Texas) entre 1983 i 1985; ha dirigit les excavacions d’urgència al castell de Macastre (València) en 1985, l’església de la Ntra. Sra. de l’Assumpció de Vilafamés (Castelló) en 1987, de l’església de Santa Àgueda la Vella a Xèrica 1984, (Castelló), del castell de Xinquer 1887 (Castelló), ha estat al front de com a director de les excavacions a la Reial Cartoixa de Vall de Christ a Altura (Castelló) des de 1986 fins a 1991.
Des de la seua incorporació a l’Administració local, ha exercit de director de l’Escola Taller, “La Vila d’Alzira” entre 1988 i 1991. Com a arqueòleg s’ha centrat en la investigació del subsòl alzireny, en especial del centre històric de la Vila (BIC), però molt en particular en la recuperació de les ruïnes de l’històric monestir de jerònims de la Murta (BIC), en col·laboració amb la Direcció General de Patrimoni Cultural; l’any 1995 va iniciar les campanyes arqueològiques que s’han dut a terme i col•laborà així mateix en la redacció del Pla Director i en la recuperació d’altres bens com l’Almàssera, l’Aqüeducte, la Nevera i l’ermita de Santa Marta. I en l’actualitat, en el projecte d’intervenció a la Torre dels Coloms.
En la divulgació del patrimoni local ha realitzat nombroses exposicions socioculturals, articles i publicacions, entre les quals destaquen: “Aspectos geoarqueológicos de Alzira: estado actual y perspectivas”, en Urbanismo medieval y moderno, Madrid 1993; “Aportación al estudio del poblamiento en la zona sur de la Ribera del Xúquer durante la Cultura del Bronce Valenciano” junt amb María Dolores Llavador, en Al-Gezira, Revista d’Estudis Històrics – Ribera Alta, núm. 3 (1987); “Estudio de las cerámicas esgrafiadas de Al-Gezira Suqar”, junt amb María Ángeles Pelufo en Al-Gezira, Revista d’Estudis Històrics – Ribera Alta, núm. 4/5 (1988); la guia didàctica “Les antigues Escoles Pies i el Museu Municipal”, junt amb María Teresa Benedito per l’Ajuntament d’Alzira (1996); “Les muralles d’Alzira, escut de la ciutat i clau del Xúquer”, en Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer, per la Universitat de València (2002); “Aportaciones arqueológicas para el estudio de la Cartuja de Valldecrist, Altura – Castellón” junt amb Vicente Palomar en Analecta Cartusiana. Actas del Congreso Internacional Escala Dei (1996); “Pavimentos cerámicos hallados en el Monasterio de Santa María de la Murta, Alzira”, junt amb Assumpta Galán, en Arqueología del pavimento cerámico desde la Edad Media al siglo XIX, Asociación de Ceramología, Manises (2003); “Pavimentos cerámicos de la Real Cartuja de Vall de Crist, Altura”, junt amb Vicente Palomar en Arqueología del pavimento cerámico desde la Edad Media al siglo XIX, Asociación de Ceramología, Manises (2003); i amb el patrocini de la falla Plaça del Forn ha escrit una trilogia del barri antic de la ciutat: La Vila, un passeig per l’arquitectura popular (1995), Les arrels d’un poble (1996), i Veure i viure la Vila (1997), treball compartit amb el reconegut fotògraf José Carrillo Niclas; amb l’editorial Everest, la guia Alzira (2007) junt amb Pedro Benedito; l’audiovisual Alzira, història i natura (2010), editat en valencià, castellà i anglés; i ha coordinat l’edició de la guia de butxaca de la Ruta dels Monestirs – Pas del Pobre (2008); i en revistes d’àmbit nacional com Destino Sur núm. 54, Ruta de los Monasterios – El Pas del Pobre (2008), entre altres. A més de nombrosos articles en programes de les Falles i de la Setmana Santa, o de guies de contingut local.
Particularment ha tingut la satisfacció d’haver recuperat béns arqueològics i arquitectònics, molt significatius de la Cartoixa de Vall de Christ que han contribuït a la seua posada en valor; a Alzira, aconseguir traure a la llum el tram de muralla i el passatge que es troba baix dels arcs a l’antic mercat, així com definir les construccions d’època islàmica i cristiana a més de la Capella de la Sang; el descobriment del segon recinte emmurallat d’Alzira amb el seu portalet o les restes de la Casa Reial. A més del treballs d’estudi, consolidació i recuperació del monestir de la Murta, així com tramitar la declaració d’Alzira com a municipi turístic; l’homologació dels sis senders dels Paratges Naturals Municipals de la Murta i la Casella, i és clar, de l’execució del projecte de la Ruta dels Monestirs, en totes les seues modalitats, especialment a peu com a sender de gran recorregut o com el primer itinerari eqüestre homologat d’Espanya; la implantació del Centre de Bicicletes Tot Terreny de la Ribera, i recentment, els tràmits per a les declaracions de les Falles Bé d’Interés Cultural i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
ACTIVITATS EMPRESARIALS
Matoses Moda Home
L'empresa Matoses Moda Home comença el seu camí l'abril de 1954, sota la denominació de Paqueteria i Gèneres de Punt Matoses, en una casa del raval d'Alzira preparada per a fer de botiga situada en el mateix lloc on hui, seixanta-dos anys després, continuen exercint l'activitat.
No és fins a 1968 quan s'edifica el nou local i es canvia el nom i tipologia de mercaderies. Passa a denominar-se Confeccions Matoses i s'abandona la paqueteria per a centrar-se en la roba tant d'home com de dona, activitat que ja no s'abandonaria, encara que sí que se centraria uns quatre anys després eliminant la línia de dona i dedicant-se únicament i exclusivament a la moda masculina, seguint unes directrius visionàries per a l'època d'especialització que no han abandonat en tots estos anys i canviant la denominació a l'actual Matoses Moda Home.
Tot este periple l’inicien i el doten de caràcter els dos germans Rafael i Miguel Matoses Torres, verdaders “alma mater” del comerç. Són els que van fer el més difícil, crear-lo del no-res i buscar l'especialització en una època en què no era el més usual.
Hui en dia, seguixen al capdavant del negoci familiar Rafael, Gràcia María i Conchín, que mantenen la mateixa línia de comerç especialitzat que van iniciar els seus antecessors adaptant-se, com no podria ser d'una altra forma, als temps actuals.
CULTURA
Guadalupe Canet Penadés i Alfred Morell Martínez
Guadalupe Canet Penadés i Alfred Morell Martínez, nascuts a Carcaixent i Alzira, respectivament, a l'any 1961 i residents a la ciutat d'Alzira, cursaren els seus estudis a l'institut Rei en Jaume d'esta ciutat, i posteriorment a la Universitat de València, on es van llicenciar en Filologia Hispànica, en l'especialitat de Lingüística Valenciana. Actualment són professors de Secundària als instituts de l'Alcúdia i Guadassuar.
Fruit d'un curset de danses tradicionals, impartit a Alzira durant un estiu de finals dels anys 70, junt amb un col·lectiu de joves interessats per les tradicions i la identitat del nostre poble, formaren part d'un grup de danses anomenat La Catxutxa, que es plantejà com a objectiu la recuperació i difusió dels nostres balls i cançons.
Les primeres investigacions que realitzaren descobriren que Alzira havia estat, en el passat, posseïdora d'un ric patrimoni cultural que havia desaparegut al llarg del segle XX: una gran quantitat de dansetes lligades a les processons patronals, de la Puríssima, Corpus, etc. i el llegat d'un dels grans mestres de ball de la Ribera, el mestre Corretja. El nom del grup era, de fet, el nom d'un dels balls que ell ensenyava.
Durant estos anys, el grup intentà recuperar, per exemple, les danses relacionades amb la processó del Corpus Christi i es va construir la Tarasca, un element del bestiari lligat a la festivitat. Però els estudis, el treball i les circumstàncies de la vida van fer que la Catxutxa es dissolguera, el projecte del Corpus s'esvaïra i ells continuaren el seu aprenentatge en altres agrupacions de València i participant activament en les danses que se celebraven arreu del nostre país.
La dansà d’Alzira es va iniciar a les festes de setembre de 1985, lligada a l’acte de la descoberta de la Mare de Déu del Lluch. Aquell any, la confraria va reestructurar les seues festes i les va organitzar més o menys com se celebren hui dia: la Mare de Déu visitaria un barri de la ciutat cada any, es recuperava l’ofrena de la seda a la processoneta del matí, etc.
Gràcies a la iniciativa del confrare Paco Gallardo, que en aquell any s’encarregava d’organitzar les festes, i a la col·laboració dels membres del grup de danses la Catxutxa, el programa va incloure per primera vegada una dansà, un acte que ha perdurat fins als nostres dies i que sempre ha atret molts balladors d’altres pobles valencians, per la qual cosa mereix un esforç perquè es conserve.
Com a membres del grup, participaren també en la recuperació de les dansetes que s'incorporaren aquell mateix any a la processoneta del matí, el ball de la carxofa, els arquets, el ball dels negrets, el ball de nanos,... és a dir, algunes de les que es ballaven antigament a les processons d'Alzira i altres pobles de la Ribera.
Amb la dissolució del grup, es corria el perill que la feina iniciada es perdera, i és per esta raó que fixaren el seu objectiu en la conservació del patrimoni que ja havien iniciat, primer amb la col•laboració d'altres membres de la desapareguda Catxutxa; més tard, en coordinació amb l'actual Grup de Danses d'Alzira i, sempre, amb el suport de la confraria de la Mare de Déu del Lluch.
Els dos s’han esforçat durant anys a ensenyar les dansetes que en la processó interpreten els xiquets més menuts, cosa que els ha posat en contacte amb les famílies i amb diverses generacions d'alzirenys que molt de temps després d'haver ballat a les processons han animat els seus fills perquè hi ballen.
Des del moment en què iniciaren els seus estudis universitaris, es vam integrar en el grup de danses Realenc de Picanya, en què han adquirit gran part del seu bagatge de ball, música i indumentària tradicional.
Música i ball sempre han estat relacionats, i l'interés per la dolçaina va fer que un d’ells, Alfred, formara part de la Colla de Dolçainers i Tabaleters Les Raboses, agrupació que treballa per recuperar i difondre este instrument en la nostra ciutat.
ESPORTS
Tomás Pardo Vidal
Tomás Pardo Vidal va naixer a Alzira el 14 de setembre de 1957. La seua professió és la de sergent de bombers del Consorci Provincial. Com a jugador, en 1970 comença a jugar a rugbi en els infantils de Vichy (França), després de practicar a bon nivell natació i rem.
En 1974 es va iniciar en la Primera Divisió francesa. Jugà a Vichy durant quatre temporades. En 1978 va fitxar por un altre club de Primera Divisió del País Basc Francés, Sant Joan Lohitzune, durant dos temporades.
L’any 1980 torna a Espanya i fitxa pel València C., i l’equip va aconseguir ser campió d’Espanya de Primera Divisió i va quedar invicte durant tota la temporada 1982-1983. Posteriorment juga una final de Copa del Rei (1986) amb el mateix club.
En 1985 començà a jugar amb l’equip sèniors del C. Alzira, de nova creació, fins que es va retirar definitivament en 1992.
En l’àmbit internacional, cal destacar els èxits següents de Tomás Pardo:
L’any 1976 fou 3 vegades internacional juvenil.
De 1976 a 1988 va ser 38 vegades internacional amb la selecció espanyola.
De 1978 a 1980 va ser titular de la selecció Côte Basque, en aquella època la millor selecció regional de França.
En 1983 fou titular d’una selecció mundial que s’enfrontà als “Pumes” (selecció argentina) a Buenos Aires.
En 1984 va ser integrant dels Jaguars (selecció hispanoamericana), amb una gira per Sud-àfrica, i va jugar els dos Test Matx contra els Springboks a Pretoria i a Ciutat del Cap.
Quant a la seua etapa d’entrenador, cal mencionar que és entrenador nacional (nivell 3) des de 1988.
Com a entrenador cal ressaltar els mèrits següents:
De 1983 a 2015 ha sigut entrenador del C. Alzira durant 32 anys, exceptuant 5 temporades.
En 1983 va ser entrenador de la davantera del València C., i va ser campió d’Espanya invicte.
De 1990 a 1994 va ser director tècnic de la Federació Valenciana de Rugbi.
En 1991, 1992, i 1993 entrenà la selecció nacional juvenil, i guanyà a Escòcia en les tres ocasions en què s’enfrontaren, a més d’acabar 4t en el Mundial Juvenil a Madrid l’any 1992.
En 1994 entrenà la selecció sub-23 espanyola.
De 1995 a 1999 va ser segon entrenador de la selecció absoluta, participant en l’únic mundial en què Espanya va aconseguir classificar-se, el de 1999 jugat a Escòcia.
Ha sigut diverses vegades entrenador de les selecciones valencianes cadet i juvenil.
Ha sigut entrenador de clubs com El Cau i l’Elx.
Actualment Tomás Pardo és president del Comité d’Entrenadors de la Federació Valenciana de Rugbi.