El carrer Empar i el casc històric d’Alzira pateixen la ‘Síndrome del rierol de pixum’

“Al bascós estiu alzireny els veïns d’Empar obrin les finestres i allà que van les mosques: de la pixarrada al plat...”

Hui he passat  pel carrer Empar. Eixe el coneixeu, no? Es troba al bell mig de la Vila i comunica la Plaça de Sant Bernat amb la de La Constitució passant pel carrer del Doctor Ros. És un carrer cèntric, enclavat en l’àrea administrativa d’Alzira, a 100 metres de l’Ajuntament, a 100 metres de l’oficina d’Hisenda, a 100 metres de diverses sucursals bancàries, a 20 metres del Mercat Municipal. Què més voleu? Si hagesseu de demanar una hipoteca per comprar una vivenda en Empar el banc us enviaria un taxador –que haureu de pagar vosaltres. No s’escapareu-- i aquest elaboraria un informe,  afirmant, blanc sobre negre, de manera fefaent i rotunda que Empar és a Alzira el que Sorni o Salamanca a València. No hi ha ni que pensar-s’ho. Qualsevol notari pegarà la cabotada en senyal de donar fé.
Però una cosa és la cartografia amb les seues corves de nivell, topònims i mesures; una altra els interessos especulatius immobiliaris i una altra ben distinta és allò que xafem amb la sola de les sabates...
El carrer Empar és un carreró immund i brut. I que em perdonen per açò els abnegats veïns d’aquest racó del cau de raboses, que ja tenen prou en haver-hi de sofrir tanta insolidaritat: les façanes de les vivendes es troben plenes de graffitis (abunda la típica i arxiconeguda polla alzirenya) a l’empedrat del paviment  abunden també petits rierols de pixum de gos que desprenen una fetor empalagossa i repugnant alhora. Uns rierols de pixum rics en tanins càustics que corroeixen els marcs de les portes, les trapes de les clavegueres i els registres d’aigua sanitària.
Al bascós estiu alzireny els veïns d’Empar obrin les finestres i allà que van les mosques: de la pixarrada al plat...
Però aquest no és, ni de lluny, l’únic carrer ubicat en el centre administratiu i comercial d’Alzira, deixat de la mà de Déu. En tenim altres casos de carrers que han claudicat davant la desídia  dels propietaris de gossos. Què em dieu del carrer Consol? I de Palanca i Roca? Carrers a quatre passes de la Plaça Major  i aconvertits en  pipi-cans per una mena d’aquestes lleis incíviques no escrites. 
Alguna vegada haureu sentit parlar de la síndrome de la finestra trencada, veritat? Ja sabeu: Si hi ha dos cotxes abandonats en el mateix carrer i un d’ells té el cristall d’una finestra trencat, el vàndals desballestaran aquest vehicle auspiciats per la sensació d’abandonament que provoca el vidre trencat mentre que deixaran intacte l’altre automòbil
A Alzira caldria parlar doncs de la “síndrome del rierol de pixum”: hi ha prou amb que l’insolidari amo d’una mascota tinga per costum traure el gosset a amollar la pixarrada en un carrer d’aquests estrets i ombrívols, per a que el sendemà mateix tota una colla d’alegres  propietaris de cans  porten el seu a buidar la bufeta damunt la pixarrada del gosset –o del gossarro-- del veí
 El pixum de gos em fa nosa. I tant. Sovint quan estic a casa i sent ploure exclame: Toca, per fi es rentaran les pixarrades! I és  aleshores que aprofite  per passejar gaudint dels carrers acabats d’escurar. Quin goig!
Fa uns díes i per motius extríctament professionals he visitat dues capitals europees i he pogut constatar amb, gran enveja, la distància abissal que, en matèria de pixarrades de gos, ens separa dels nostres veïns del nord.
Però no cal pedre l’esme ni tampoc l’esperança. Potser en una o dues generacions els alzirenys del futur aconsegueixquen alliberar-se’n d’eixe costum cerril i postguerril de treure les mascotes a pixar i a cagar al carrer: l’espai comú de tots els ciutadans.
Mentrimentres esperarem que ploga. 
 

Todas las noticias de Alzira en www.elseisdoble.com