La recuperació dels aqüífers sobreexplotats del Vinalopó es faria a costa d’augmentar la sobreexplotació del Xúquer

“En total serien 278’2 hm3 els que es transvasarien del Xúquer al Vinalopó en aquests 10 anys”

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer està tramitant un conveni amb la Junta Central d’Usuaris del Vinalopó, Marina Baixa i Alacantí que asseguraria aigua del Xúquer al Vinalopó durant els pròxims 10 anys. Per a la Confederació es tractaria d’una “senda de creixement” que, segons les dades publicades, començaria amb l’enviament de 7’9 hm3 en 2023 per finalitzar els últims 6 anys transvasant 34’1 hm3 cada any, una quantitat molt superior a la que s’ha transvasat aquests últims anys. En total 278’2 hm3. Aquest conveni, que Xúquer Viu ha demanat formalment, va ser aprovat el passat 29 de setembre per la Junta del Vinalopó. 
La filosofia del transvasament al Vinalopó que sempre s’ha defensat des del Xúquer, és que fora “a sobrants”, és a dir que la quantitat a transvasar dependria dels sobrants del Xúquer, en tant que les necessitats ambientals i de reg estigueren suficientment cobertes. Això és el que en el Pla Hidrològic es denomina com excedents.
Aquests sobrants, no poden prefixar-se en un conveni a 10 anys, sinó que han d’establir-se, com ha ocorregut fins ara, any a any, depenent de la situació del riu. Establir en un conveni unes quantitats determinades, trenca amb aquest principi de transvasament “a sobrants”, despertant unes expectatives entre els usuaris de la conca receptora, que en cas de que no es pogueren complir generaria conflictes, com passa amb el Tajo-Segura.
Xúquer Viu, que sempre ha afirmat que al Xúquer no li sobra aigua, considera irresponsable aquesta proposta, davant el canvi climàtic, que suposa una reducció de les precipitacions que s’aguditzarà en els pròxims anys. El fet de que les abundants pluges d’aquesta primavera ens hagen permès comptar amb abundant aigua, no pot fer-nos oblidar que la situació de sequera que estan vivint altres conques es donarà al Xúquer amb molta probabilitat en un futur pròxim. 
L’actual situació de sobreexplotació del Xúquer i els seus sistemes associats, com l’Albufera, fan impossible qualsevol transferència periòdica d’aigua a altres conques sense posar en perill la seua pròpia supervivència. Cal tenir en compte que tant el riu Xúquer com l'Albufera estan lluny d'assolir el bon estat ecològic, i és molt improbable que aquest bon estat s'aconseguisca per al 2027, com indica la Directiva Marc de l'Aigua. La prioritat actual, per tant, ha de ser recuperar aquests ecosistemes que formen part de la Xarxa Natura 2000. 
És de tot punt inacceptable que el cabal ambiental dels 4 últims km del riu, a partir del punt dels transvasament a l’assut de la Marquesa, siga completament ridícul i insuficient per al riu més important dels valencians i valencianes. Tan sols 0‘5 m3/segon, un 1% del que porta el riu en règim natural. Aquest exigu cabal de l’estuari està molt relacionat en garantir cabal suficient per a dur-se al Vinalopó.    
Al Xúquer li pesa com una llosa la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental que priva al riu de gran part del seu cabal base. Els cabals ambientals, especialment del Baix Xúquer, són completament insuficients. Tampoc es garanteixen els cabals ambientals per a l’Albufera i no hi ha, clarament, una aportació directa d’aigua del Xúquer, sense estar condicionada a la modernització de regadius.  
Per últim, en el futur Pla Hidrològic es diu que el sistema Xúquer mostra un dèficit, per atendre els drets d'aigua existents, de 250 hm3/any, molt superior als 60 hm3/any de dèficit del sistema Vinalopó-Alacantí. El mateix Pla reconeix la gravetat de la situació futura quan diu: “Finalment, la forta disminució de recursos que es preveu al sistema Xúquer com a conseqüència del canvi climàtic, suposarà l'aparició d'un important dèficit de més de 300 hm3/any en el sistema.”  Per tots aquests motius Xúquer Viu considera que qualsevol transvasament al Vinalopó ha de condicionar-se a la recuperació del bon estat ecològic del Xúquer i de l’Albufera, ja que no hauríem de posar en perill unes zones a costa de recuperar-ne d'altres.