Diumenge passat, 2 de març, va tindre lloc la visita guiada al molí de Montsalvà, programada conjuntament per l'àrea de la dona de l'Ajuntament de Corbera i Pertot, acosta't a la Ribera, un projecte de la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià de la Ribera que té com a objectiu donar a conéixer el patrimoni paisatgístic, monumental i etnològic de la comarca i, a més, que este patrimoni siga d'utilitat didàctica per als centres educatius.
Tot i que anunciava un dia ventós i que, com el dia anterior, ens imaginàvem que el sol faria totes les carasses desagradables i lletges que sabria, fou una jornada, per a passar-la a l'aire lliure, esplèndida. Amb els primers rajos de sol ja feia molt bona temperatura, la temperatura idònia per a passar un parell d'hores o tres coneixent un indret molt accessible a tots els qui desitgen guaitar a la nostra història, de la qual, mentre caminàven, n'estaven envoltats, com el propi castell, mig enrunat, al cim d'un turó coronat per la verticalitat de la serra de Corbera, i l'ermita de Sant Miquel, que ens contemplava des d'una altura perfecta per a una sentinella petrificada, la funció que desenvolupava, la de torre de guaita, abans de dedicar-se a quefers més espirituals.
Tots i totes vam ser puntuals. A les deu i deu del matí, concedits els deu minuts de cortesia per a aquells que se'ls havia enganxat els llençols, començà la passejada, encara entre carrers d'ombra curta a les façanes, entre cases de poble que es mantenien fresques. Prompte van començar a escassejar les vivendes i començàrem a vore els primers patis urbans i els primers pedaços d'horta, amb quatre solcs i cavallons de simetries casolanes i perfilades amb bon ull.
Passàrem per davall del traçat de l'autopista per un túnel quadrat i estret. Els menuts provaven de fer tornaveu fins que el túnel de formigó s'omplí d'un girigall confús, fracturat amb les rialles i els crits dels adults.
Després ve una pugadeta suau amb la vista posada en l'ermita de Sant Miquel, edificació romànica que semblava haver patit una gran mossegada d'algun drac mil·lenari, el qual quasi aconsegueix engolir-se-la. Però no, no és això el que ha passat, el que ha succeït és que simplement s'ha volgut sacrificar la bellesa a l'especulació més miop.
Uns centenars de metres més avant camegem entre horts de tarongers i cases de camp, alguna d'espectacular. Ens sorprent un molí hidràulit desballestat i inservible, d'estil i manufactura americana, amb una inscripció a les galtes metàl·liques, que recorda millors temps, quan encara conservava les aspes i un fil de vent les movia. La casa també estava tancada, molt tancada, i la seua mala conservació parlava a crits dels anys que feia que ningú no l'habitava, encara que fos per un sol dia d'esplai.
Per fi, en girar una revolta del camí, apareix el molí de Montsalvà, recuperat de l'abandó, però abandonat també a un desús indiferent. De lluny, fa olor d'herba acabada de segar, de fenoll principalment, que decapitat i tot ja comença a brotar amb l'energia de la vegetació salvatge. Dins de l'edificació, l'ombra d'una frescor contundent ens recompensa dels patiments que ens ha fet passar un sol que picava cada vegada més i que ens havia instat a traure'ns la roba, dissimuladament però amb decisió. No tenia trellat passar calor, si ens podíem cordar les mànegues del xandall a la cintura.
Esmorzem. Una decisió també intel·ligent. Un pocs glops d'aigua i una assentadeta, ens convencen que la visita guiada ha estat un encert, que ens ho passem bé i que, potser, ens apuntem a les pròximes visites, sobretot a la del castell. Però ara necessitem alguna cosa que trobem a faltar quan coneixem un lloc que visualment ens parla com si parlara. Ens falta la veu d'algú que ens explique la història de l'edifici, de com ha canviat el paisatge, com s'han suplantat els cultius, l'economia domèstica dels moliners, per quines mans ha passat i unes quantes anècdotes per somriure per sota del nas i aventurar un comentari graciós.
Mª Josep Torres, la historiadora, comença a parlar amb la cadència de la gent que viu la història. Ens trasllada fa huit-cents anys enrere, ens explica l'anècdota de Fermí el moliner, de com uns propietaris van deixar en herència la propietat als llogaters després que els nebots no es portaren com calia, de com, als darrers anys, feien l'arròs blanc amb l'única màquina que encara es pot vore, de Jaume II, dels cucs de seda i de les plantacions de moreres... En acabar, Mª Josep comenta, en petit comité que estava nerviosa i que ignorava si s'havia explicat bé. Entre tots la tranquil·litzem, ara ja sabem, ara ja vivim el coneixement que ens ha transmés.
De tornada, el sol està alt. La gent es dispersa, vol arribar prompte a l'ombra gratificant dels carrers. Nosaltres, cinc forasters, ens fem unes cerveses, acompanyades d'una picadeta, al casino de la plaça, al sol, que no ens molesta gens. "A l'abril es fa la Trobada a Corbera", li comentem a la cambrera amb un marcat accent eslau. "Sí", respon, "massa faena, massa faena", respon pensant cada paraula que pronuncia en valencià.

El  molí de Montsalvà... i un poc d'història.
Autora: Mª Josep Torres
Al segle XIV el poble de Corbera no existia com a tal. El castell era el cap de l’organització del territori. Al seu voltant, en el terme que dominava o controlava, hi havia nombroses alqueries o rafals ( Alcúdia (o Alcudiola), Benbotxir, Beniatzir, Benicull, Benihomer, Beniboquer, Benilotxa, Favara, Fortaleny, Hitona (o Aitona), Llaurí, Lliber, Matada, Montcada, Montsalvà, Nacla, Polinyà i Riola)
Recaptaven els impostos de les alqueries que estaven sota la seua administració i, a més, servien de refugi en cas de conflicte o inseguretat.
Amb la conquesta a mitjan del s. XIII canvia el sistema d’organització que hi havia fins el moment ( i del que hi ha poca documentació i informació). Els colons cristians ocuparen preferentment els nuclis urbans,  i els musulmanes es quedaren  sobre tot en les comunitats rurals.
El castell de Corbera , i el seu territori, passaren al poder reial.  Jaume I reparteix les terres entre els seus cavallers, que s’estableixen principalment  a València capital, i el que fan es arrendar les terres.
Després de l’ocupació o rendició pactada dels castells de Corbera i Cullera poques  famílies cristianes s’establiren en els seus dominis ja que la majoria de la població musulmana continuava assentada en aquestes terres.
Després de la revolta d’Al-Azraq (1247) s’expulsen una gran part de musulmans i es produeix una intensificació repobladora cristiana, que anava ocupant els llocs que els musulmans abandonaven, principalment les terres més fèrtils.
Al camp la nova cristiandat s’agrupava al voltant de la “parròquia rural” que era l’element principal cohesionador i unificador de les diverses alqueries escampades per tota la zona d’influència del castell, com és el cas de Corbera. Aquesta va ser la funció principal de la parròquia de St. Miquel des que va ser fundada en 1248.
Allí no sols es celebrava el culte sinó que també era el lloc on s’elegien els representants de la comunitat. També jugava un paper important en la recaptació del delme (impost religiós (la 10ª part del que es recollia), d’aquest la 1/3 part(el terç-delme) es donava la rei o al senyor laic.
La parròquia de Corbera es trasllada a Riola i Sta. Maria  es converteix en 1320 en cap de rectoria de tota la jurisdicció del castell de Corbera. Raó del trasllat podia ser degut per que a Riola solament vivien cristians, passant a ser el “centre administratiu” de la jurisdicció del castell de Corbera.
Es durant aquesta època, el segle XIV, quan ja hi ha una població cristiana estable en nuclis com Riola i Polinyà quan es construeix el molí de Montsalvà.
El Molí de Montsalvà, també s’anomenava el molí de la baronia. Ubicat al terme municipal de Polinyà de Xúquer, molt a prop dels límits municipals de Corbera i Riola, actualment és propietat de la Mancomunitat de la Ribera Baixa.
És un antic molí del segle XIV, actualment en desús, que utilitzava les aigües de la denominada "Sèquia del Rei" (que té l’origen en els ullals de Polinyà i també agafa aigua del riu, travessa el poble), de la que eixia un ramal just abans d'arribar al molí i que es feia passar per l'interior de les seues instal·lacions, de manera que s'obtenia l'energia necessària per a realitzar les funcions del molí. El destellador és el que partia la sèquia per a què passara per dins del molí.
El control i l’organització de l’aigua ha estat sempre molt important en el món rural, un exemple d’aquesta importància és que els sequiers eren un càrrec de la Vila. Havien d’estar ben organitzats per repartir l’aigua de manera adequada entre els cultius i el molí.
L'anàlisi de les sèquies i dels espais hidràulics, com els molins,  és molt important a l'hora d'entendre l’evolució del paisatge, l’economia i la societat d’un territori.
També és exemple de la importància de l’aigua i la seua utilització la quantitat de plets a què donà i dóna lloc. L’últim plet de la baronia abans de segregar-se en els quatre pobles fou per la possessió del molí (entre Riola i Polinyà).
Després de la desamortització (1836-44) passà a mans privades.
Al molí de Montsalvà molien cereals, arròs i dacsa per fer farina i també blanquejaven l’arròs roig  fins els anys 60, més o menys.
L'edifici, de 225 m2, ha estat totalment rehabilitat a través del Programa de l'Aigua del Ministeri Medi ambient cofinançat pel Pla FEDER, el Consorci de la Ribera i la Mancomunitat de la Ribera Baixa.