Les Danses de Guadassuar, orgull i tradició d’un poble

L’Ajuntament de Guadassuar sol•licitarà que siguen declarades Bé d’Interés Cultural

L’última setmana del més d’agost arriben les Danses de Guadassuar. Una festa participativa que reivindica l’orgull d’un poble per conservar i millorar les seues tradicions. Al ser una manifestació purament popular, mai no han estat lligades a cap autoritat civil o religiosa, per la qual cosa no apareixen registrades a cap arxiu. De la seua època contemporània, el cronista local Agustí Roig parla que només es  produïren dos interrupcions: al 1865, pel còlera, i durant la guerra civil espanyola, reprenent-se la seua celebració al 1939. La tradició parla què, en els seus orígens, la celebració de les Danses estaria lligada al ritme de l'activitat agrària de la població, celebrant-se a l'interval que va entre collites o sembres. Actualment, la celebració de les Danses està molt lligada a les festes religioses de Sant Roc i la Mare de Déu de l'Assumpció, pel fet que són els festers i festeres corresponents els que organitzen la Setmana de Danses.

Els Trages de Danses
Segons la tradició, cada dia de la setmana s'ha de portar un trage diferent, ideat i confeccionat pels mateixos balladors i balladores, en el qual es fonamental l'originalitat i espontaneïtat.
Hi ha que intenten, any darrere any, impressionar amb vestits molt simples i originals amb materials diversos (reciclats, paper, cartó).
L'evolució de la indumentària ha passat per diverses etapes, evolucionant cap a diverses formes d'entendre el que representa la vestimenta en el propi ball. Inicialment els trages eren menys complexos i eren confeccionats pels propis balladors i balladores amb materials simples i gens luxosos.
La temàtica de la indumentària és molt variada. Hi ha grups de balladors i balladores que opten més per vestits humorístics, altres per personatges històrics, altres per temàtica més crítica, altres son simplement “a-temàtics”, ja que el que importa es l'originalitat i la creativitat de la vestimenta.

Engalanament dels carrers
Lligat a l’aspecte participatiu de la festa, aquest no només ve referit als balladors, també a la gent del carrer on se celebra la dansà que cada nit participa d’una manera activa en la festa; els carrers s’engalanen amb paperets de colors i  multitud de llums que li donen un caire màgic al marc on es desenvolupa. També la gent del carrer s’encarrega de traure les cadires a la porta de casa per que tot el món que ho desitge puga gaudir de l’espectacle.

El festeig
Els balladors i les balladores comencen la Dansà des d’un cap del carrer, des d’on entren a ballar fins a recórrer-lo tot d’un extrem a l’altre sense parar-se en cap moment. Al carrer, els balladors i les balladores es col•loquen en dos files paral•leles, les xiques (més importants en la Dansà segons la llegenda de Jaume I) sempre van a la dreta i els xics a l’esquerra.
Enmig de les dos files hi ha músics i festers que avancen juntament amb tota la Dansà. Els xiquets més menuts l'obrin i se col•loquen davant. Després creixen gradualment per ordre no massa estricte d’edat i estatura aproximada, fins als més adults. Per últim, les festeres tanquen la Dansà. Tots els balladors i balladores van proveïts del corresponent parell de castanyoles amb el qual segueixen i reprodueixen el ritme de les caixes.
Aquest ritme de les castanyoles no es deté en cap moment de la Dansà, i van sonant des que comencen a ballar en un cap del carrer fins que acaben a l’altre cap. La Dansà de cada nit està formada per dues parts, cadascuna en un sentit del carrer. La primera comença de l’extrem de carrer més al centre del poble cap a fora i, la segona part, al contrari (així acaba la Dansà a l’extrem més cèntric del poble), amb un descans d’uns minuts entre les dos parts.

Parts
La part central de la festa de les Danses és la Dansà pròpiament dita, i és la que ens referim la major part de les vegades quan parlem de les Danses (realment és quasi l’única que es balla). Aquesta està envoltada de tot un ritual: el Passacarrer (dos vegades), l’Eixida o dansa dels arquets, el Cap de Dansa i el Danseret.
El passacarrer | A poqueta nit, a les 9, la colla de músics, amb instruments de vent, acompanyats pels festers, proveïts de grossos gaiatos o garrots, anuncien la “dansà” amb una cercavila que s’inicia davant l’església i es dirigeix i recorre el carrer on se celebra la festa. Aquesta cercavila es repeteix després del sopar que celebren festers i músics en el mateix carrer del festeig, abans que comence la dansa.
Ball de l’eixida o dansa dels arquets | en arribar a la casa on tindrà lloc l’Eixida i el Cap de Dansa, els festers i els músics s’obrin per a deixar pas a les festeres que van eixint lentament i agafades de la mà (en alt) del seu ballador.
La melodia sona fins que l’última festera està a la porta del carrer, i totes elles queden parades enmig del corredor que formen els festers amb els seus garrots.
Cap de Dansa: A continuació, tots els músics interpretaran la breu melodia del Cap de Dansa i la persona a què eixa nit correspon actuar com a tal fa el seu discurs dirigit a tots els balladors i balladores. Una vegada acabat el parlament, els músics repeteixen la melodia.
La Dansà | Una vegada es troben tots al començament del carrer, les caixes inicien el ritme i els balladors i balladores es van incorporant a les files corresponents; així s’inicia la Dansà, el punt central de la festa.
El Danseret o Ballet final | Finalitzada la Dansà es balla, amb només uns segons de pausa, el Danseret. En realitat és un pas doble d’autor desconegut que les parelles solen ballar com a tal, agafades de dos en dos. Abans, per acabar la vetlada es ballava, més mogut, un antic fandango, el compàs del qual s’accelerava fins a cansar els balladors. Es deia el ball trencat perquè molts balladors no aplegaven a la fi.

L’última nit
El dissabte és l’última dansà al carrer Major, la qual presideix la reina de la dansa i la seua cort d’honor, composta per les festeres de la Mare de Déu d’Agost de l’any anterior. També concorren les festeres de l’any actual. A la fi es lliuren els premis als balladors que s’han distingit per la fidelitat al ball i l’originalitat dels vestits i és proclama la reina de la dansa, que a l’any següent presidirà, de nou, la festa, elegida per vot secret dels festers de Sant Roc, la qual pren seient en la simbòlica cadira-tron, com segles arrere ho va fer, segons la llegenda, el rei Jaume el Conqueridor, per presenciar aquesta festa. La reina cessant imposa a la nova la banda acreditativa del títol, i tot seguit els festers de Sant Roc canten “Bonica està la reina”, amb la música de la coneguda cançó “Que bona està Maria”.