._000314

Han estat moltes les persones que ens han preguntat al respecte de les obres de rehabilitació i conversió del camp de futbol del Raval a camp de gespa artificial. Tal rehabilitació es féu amb una subvenció de 250.000€ aportada per Diputació i completada amb 200.000€ propis.
L’empresa que resultà adjudicatària és una de les empreses que estan essent investigades per la trama IMELSA, Construcciones Francés, d’Ontinyent, a la qual la Diputació li va adjudicar la construcció de quatre camps de gespa per valor de més de 2’5 milions d’euros.
El que crida l’atenció no és això, que podria ser coincidència, sinó que la manera de desenvolupar l’adjudicació és la mateixa que ara està en el punt de mira del fiscal, i la mateixa que s’ha dut a terme ací durant l’etapa popular. En aquest cas, com també es feia en les adjudicacions d’IMELSA, els criteris de valoració aritmètica que depenen d’una simple i objectiva regla de tres, quedaven de facto anul•lats i per tant la licitació depenia sols de la valoració de “judicis de valor”, subjectiva. Així els criteris aritmètics amb els quals es deuria promoure adjudicar l’obra a qui, amb la mateixa qualitat, l’execute a millor preu, tot i figurar i ser els més alts, no servien per res. En el plec d’Algemesí s’indicava que seria considerada com a “baixa temerària” aquella que fóra superior al 3%. En cas de fer una baixa superior al 3% el contractista corria el risc de poder ser exclòs, i per això ningú s’arriscava. M+S ALGEMESÍ ja va denunciar públicament, en l’adjudicació de les obres del Mercat, que això anava en contra de l’interés general, ja que no promovia la baixada dels preus. I si en el cas del Mercat ningú va baixar del 10% -que era la quantitat allí considerada temerària- en el cas del camp de gespa ningú va baixar tampoc del 3% i per això l’obra s’adjudicà per 436.499,99€ (450.000€-3%), quan de no haver-se indicat un límit concret s’hagués pogut obtenir un millor preu. És cert que ahí s’incloïen 60.000€ de millores –que calia incloure per obtenir la màxima puntuació aritmètica- però tot això limitava la competència entre licitadors ja que totes les cartes estaven damunt de la taula.
De fet, les Juntes Consultives de Contractació de les diferents comunitats autònomes, i els diferents tribunals econòmic-administratius també, són clars en aquesta qüestió i anul•len eixe tipus de clàusules per ser un  “infracció de les normes reguladores del procediment d’adjudicació”.  És més, la recomanació de la Comissió Nacional de la Competència al respecte és ben clara: no es pot donar a conèixer, de bestreta, quin és el llindar per sota del qual una oferta podria ser considerada “temerària”. Segons la Comissió “la revelació d’aquesta informació pot restringir severament la competència”, cosa que es fa quan es determina aquest llindar en valors absoluts, valors que la Comissió també indica que no cal fer servir.
En definitiva el principal criteri per a escollir l’empresa –el preu- quedà de facto anul•lat. Els 56 punts que valia no determinaven res. I així passà en aquest cas on dos empreses, Construcciones Francés i un altra –Italgreen- quedaren empatats a 56 punts. Es va elegir l’adjudicatària pels criteris de “judicis de valor” que deurien de ser uns criteris més –i menors- a tenir en compte, però no el criteri determinant. Sol 4’5 punts sobre 100 separaren una empresa de l’altra. No diguem per a res que tals criteris siguen totalment arbitraris, i confiem plenament en els tècnics que ho valoraren, però els “judicis de valors”, com el seu nom indica són menys objectivables que els aritmètics i no deuria dependre tot d’ells. Eixa és la perversió del sistema que introdueix el polític de torn. Així, la tesi que defensàrem en el cas del Mercat s’ha vist ratificada en les darreres adjudicacions realitzades per l’ajuntament on, pel simple fet de no quantificar la baixa temerària,  s’han adjudicat obres amb una rebaixa de entre el 20% i el 35% del preu d’eixida front al 3% actual.
És evident que amb independència del que cadascú puga concloure, el mètode utilitzat per adjudicar el camp de gespa és el mateix que ara s’està investigant per ser un mètode que no beneficia a l’administració –ja que frena la competència- i pot poder donar peu, com presumptament passa en el cas IMELSA, a pagaments il•lícits.