Ho ha dit el Papa de Roma: “si algú t’insulta la mare vas i li aventes una nyespla”. Bergoglio ha construit aquesta metàfora planera -i ecuménica- molt d’anar per casa -o pel corredor d’un Boing 737- durant un viatge a Filipines. Un missatge que tot i situant-lo en l’espai temporal en el qual l’ha amollat ben podem rebre’l com una encíclica.
La metàfora del Papa és endimoniada o -si em permeteu la irreverència- demoníaca. Aviam: una metàfora és un recurs literari on hi ha un element que és  desplaçat per un altre amb l’objectiu d’ aconseguir un efecte estètic; en aquest cas la mare és, òbviament, la religió. En sabeu d’alguna cosa més sagrada i  digna de respecte que la mare? Estem d’acord amb que l’efecte estètic s’ha aconseguit amb escreixos al personificar un ectoplasma com la religió en un ser tan dolç i íntim. Ara bé, quin altre element és el desplaçat en la segona part de la metàfora de Francesc? Quan el Papa diu que quan algú insulte ta mare/religió vas i li aventes una nyespla, està insinuant -parlem del que parlem-  que hi ha butlla divina per anar i fotre-li a l’infidel una ràfega de plom amb el Kalashnikov? Alto, que ningú s’escarote, no ho dic jo, ho diu Estat Islàmic, Al Qaeda, Abú Sayyaf i tot un mosaic travat pel trencadís d’organitzacions terroristes que responen amb camions bomba, ganivets de degollar borregos o, assalts kalashnikov en mà, contra aquells descreguts que gosen d’insultar-los la mare que els va parir.
Bergoglio ha estat ben desafortunat en les seues declaracions. Més encara: ha estat ase. Tenint en conter  que parlem del que parlem: ahir mateix xiquetes de deu anys amb cinturons d’explosius adossats als seus cossos explotaven en Síria. Però és el Papa de Roma el que s’ha estacat en aquest merder gens metafòric i és ell qui ha de sortir-se’n. Llepaires per donar-li la mà no li’n faltaran.
Marina Albiol, la guapíssima –perdó- i bel·ligerant eurodiputada d’EUPV, escenificava junt a la resta de components d’Izquierda Plural, l’eixida de l’Eurocàmara el passat més de novembre durant la visita del Papa de Roma al Parlament  Europeu: “ens hem eixit perquè entenem que açò és una institució pública i no hi caben sermons religiosos” i rematava “Entenem que ha d’haver-hi una separació entre les creences religioses i les institucions públiques”
Però la guapíssima -perdó una altra vegada- Marina Albiol ignorava que aquestes ingerències entre l’església de Roma i les institucions públiques havien propiciat, a penes un més abans, una reunió als despatxos de Vaticà entre representants dels governs nord-americà i cubà per assolir la fi de l’embargament a l’illa i restablir relacions diplomàtiques entre ambdós països. Barack Obama i Raúl Castro agraïen ensems la labor mediadora del Papa de Roma en l’inici de la  sanació de la metàstasi del conflicte. Un agraïment “al alimón” que en les boques de l’artífex del Yes we can i del resistent numantí del carib esdevenien un colp de puny en els nassos dels eurodiputats d’Izquierda Plural tan avesats en allò de respirar per les ferides.
És hora de fer bo aquell axioma Joan Fuster: “no mireu les banderes, mireu els abanderats” una bona fórmula de salvar prejudicis. És hora, doncs, d’oblidar les banderes i de mirar-nos els abanderats, encara que sovint la caguen ben cagada.