Opinió | La derrota, just enfront nostre

Martes, 15 de agosto de 2017 | e6d.es
• "Si tot segueix així, la llengua no va a renàixer perquè la majoria de valencians li donen l'esquena"


Estem vivint la mort del País Valencià. Els romàntics, com jo, que voldrien pensar que encara queda esperança, deurien potser despertar i veure quina és la trista realitat.
El País Valencià és mort, sols queda allò de la Comunidad Valenciana. El colp ha estat letal. Les dades son esgarrifoses, solament un 33% del total de la població valenciana coneix la llengua i l'empra a diari, quan hi han dades que indiquen que a principi dels 80, era quasi la meitat de la població. Tenim nuclis urbans amb milions d'habitants que són gairebé 100% castellanoparlants. D'altres tradicionalment valencianoparlants, han anat transformant-se, i ara només trobem el valencià segons a quin barri... si el trobem. Pobles dels nostres, on cada vegada som menys i menys parlants. Com és possible, doncs, que des que estem en democràcia, i s'ha oficialitzat el valencià i “normalitzat”, hagem perdut milers de parlants? L'altra opció possible per explicar això, és quasi pitjor: ha augmentat considerablement el número d'habitants des dels anys 80, vol dir això en eixe cas que la llengua s'ha quedat estancada, i ha fracassat la promoció del valencià? Les dues opcions són terribles.
Els hem donat les portes de casa, i ara, amb tota la raó, sobrem. Han arreglat el seu Levante espanyol, una mena de nova Múrcia on la identitat és la paella, les falles, i el allioli (a més bastant literalment) mentre substituïm el nostre idioma per la llengua castellana. No parlen ni comprenen valencià, més enllà de la burla ocasional al repetir alguna paraula solta que coneixen o els sona divertida. D'altres fan el seu més gran esforç (cosa que aplaudisc), però la seua formació en la llengua ha estat tan pobra, i la falta d'ús en situacions normals, fan que resulte quasi ridícul escoltar-los. Al final acaben parlant castellà. I ja no parlem d'aquells que porten la vida ací, i simplement, no els dóna la gana conèixer el nostre idioma. No estan disposats a aprendre'l, ni ells ni els seus hereus, ni volen que la seua colònia castellanoparlant, arreglada al seu gust, canvie.
Recordeu la polèmica per la senyalització en valencià de farà un any? Bé, el tema és que no volen que fique "perill barranc" sinó barranco, i no perquè no ho entenguen (vinga, va!) sinó per un motiu ideològic molt clar, un missatge fàcil d'entendre: "esta és mi casa, sino te gusta, te vas a Cataluña". Esta gent, no assumeix ni assumirà que són invasors, i és normal que no vegen el seu pecat, ells no tenen culpa. No, la derrota no ve per esta gent. La derrota ve per la nostra gent. Som nosaltres, els valencianoparlants, qui ho veiem normal. Considerem radicals aquells que defensen la llengua més enllà d'un ús testimonial i folklòric, veiem catalanistes per baix les pedres, i tenim en general una de les mentalitats més racistes i classistes que he vist enlloc. Mostrem el nostre menyspreu a tot allò foraster, i sobretot si és català. Alhora, ens dediquem a repartir carnets de "filldeputa" entre la nostra pròpia gent, perquè aquell pensa açò o allò.
I no estic parlant de gent extremadament polititzada, no. Em referisc als tio Ramon i tia Pepica de cada poble, als seus fills i néts, a gent d'allò més normal, que juga al truc i el dissabte a veure el partit del València. Gent normal, però que té uns nivells d'incultura de cara la pròpia llengua que són preocupants: "chikets, lo nrmal s skriure aisina destrañ" perquè la majoria de la gent no sap escriure valencià, ni al nivell més bàsic. Òbviament, això en castellà no tendeix a passar tant a sovint. I és que “si aljien m skrive asi”, el primer que pense és si eixa persona haurà anat a escola. I vosaltres, lectors, també ho pensaríeu. Però, ah, com és valencià... Sí, sembla que 15 anys d'escola o d'institut no són bastants per saber allò més bàsic de la llengua, no estem demanant un C2, ni tan sols demanem el nivell mitjà de la Junta Qualificadora, solament allò més bàsic. I, atenció, ens estem referint a persones que són valencianoparlants. De fet aquells que no ho són i han après l'idioma tendeixen a tenir més cura que nosaltres mateixa. I que no em diguen que si la gent major no l'ha pogut aprendre, portem quasi 40 anys amb la llengua cooficial i amb moltes generacions que han anat a la línia en valencià.
Per altra banda, tenim l'extrem oposat, tota aquesta gent que tendeix la hipercorrecció, i aliena formes gramaticals i paraules pròpies a favor d'un estàndard que, no ens enganyem, no es parla enlloc. Està clar que cal adherir-se a un estàndard cohesionat i comú, però cal arribar a nivells en què es veu més correcte “us demane que esteu quiets al seient” que “vos demane que s'esteu quiets a la cadira”?  El segon exemple, és molt més proper a la realitat lingüística sense deixar de ser correcte, o no? És un exemple figuratiu, però n'estic segur, que tots hem viscut situacions semblants. Vocabulari, gramàtica... Redéu, algú pot explicar-los que “vermell” és igual que “roig”? Quin desprestigi donem a la nostra pròpia varietat de la llengua? Tenim por de fomentar així el secessionisme, trobe jo, però no ens adonem que així carreguem d'arguments a les ments més ximples de què efectivament ens estan catalanitzant a tota hora i tota eixa pesca, perquè convertim el nostre valencià en quelcom aliè.   
Però ara, tornem a la majoria general de la població. A tota eixa gent que no li importa la llengua, que ja fa prou si l'utilitza. I és que ací no existeix la majoria silenciosa, existeix la majoria mesinfot. Els la pela tot allò relacionat amb l'idioma. En espanyol ens entenem tots, diuen. El valencià és lleig i coent, retrograd diuen. Mirem com solem actuar: quan anem a un altre poble, parlem en castellà (per si de cas), quan algú ens parla castellà li contestem en castellà (per educació), quan algú es queda a viure, grups sencers de gent canvien de llengua per eixa sola persona (per respecte).
Amb tot, trobe que fracàs és palès en tots els fronts. No puc combregar amb eixa corrent que sembla haver-se estès entre els sectors valencianistes del positivisme irracional. Veig molts somriures i molta alegria (en part amb raó després del merder que ens han llegat), però crec que ens estem tancant dins la nostra pròpia bambolla. Si tot segueix així, la llengua no va a renàixer perquè la majoria de valencians li donen l'esquena. No em plena d'alegria ni em fa somriure quan veig que el poblet més menut està ple de cartells en castellà, fets per gent que parla valencià, i dirigits a valencianoparlants del propi poble. Ja vos dic, tenim el còctel ideal per quasi desaparèixer durant els propers 30 anys, sense exagerar. Tornar-nos en un reducte menut de parlants d'un patuès sobrant, com ja és el cas de la llengua aragonesa (ah, no sabíeu que existia?) o el provençal a França.
Som un poble inculte, un poble covard, un poble sense dignitat, per molt que quatre gats (que és el que som!) intentem donar-li'n. No, si no canviem el xip, ho tenim fotut. El canvi no ha de ser polític, cal que siga sociocultural. Cal espavilar, i entendre que la llengua vertebra la nostra cultura. Que això de què som una comunitat bilingüe històricament no és cert, almenys no com intenten fer-nos-ho veure, i més ara que comencen a predicar-ho els propis, entre cometes, valencianistes.
Per finalitzar, vaig a dir el que crec que cal fer, la meua opinió. Cal que desaparega definitivament el secessionisme lingüístic, i deixar de veure com a diferent la resta del català. Alhora, cal que ens deixem de fer el babau i cerquem formes de fer que el valencià sone més proper, sense fer-ne una carnassa amb l'estàndard establert. I per últim, cal que ens culturitzem un poc com a poble, i plantem cara a les polítiques que afavoreixen a l'invasor en casa, que no ens vinguen amb l'excusa de la llibertat mentre hom no puga triar no saber espanyol (ei, no feu eixa cara, és el seu propi argument a la inversa). Cal que reaccionem, està en les nostres mans revifar la llengua, no en els polítics, ni molt menys, en la providència. Si no ho fem, desapareixerem més prompte del que sembla.
I eixe dia, se n'adonareu espere, que no hi havia cap català furtant-nos ni imposant-nos res. 
Marc Castelló Varela
 

        
._000503