PEUS QUETS… TOT TERRENY!
La passada setmana titulàvem la crònica –Dias de musho, víspera de ná!- en referencia inversa a lo que estava ocorrent... de dies de poc a vespres de molt! Ens val encara per a aquesta també: anem de menys a més, en progressió constant en quant a varietat i quantitat de proves disputades i activitats celebrades.
A Catadau, Circuit de la Ribera, en van cinc del Club: Paco Mompó, Luis Berriales, Pepe Ciscar, Mariola Inglada i M. Carmen Garcia. Acaben quatre en una prova de 10,5K on pareix que sols van a participar per provar-se i agafar ritme de competició per a la temporada d’ asfalt que s’ inicià fa quinze dies a Torís. Prova de rodament i cronos discrets.
Al 2on Trail de Anna, deu Peuets i Peuetes. Carrera de muntanya que ofereix tres modalitats: 21,700K, 14K i 14K Marxa, molt dura, de gran exigència tant física com mental, tant d’ equilibri natural com de tècnica adquirida. La de 14K, que resulta ser de 17K, amb propina de sorpresa inesperada es, segons trams, corredora ... o gens, alguns trossos permetent allargar el pas i d’ altres, massa, obligant-te a frenar l’ ímpetu... front a una costera que ni tant sols pots trotar i a dures penes caminar. El circuit de 21K es igual... elevat al cub! A més de tot això, un pas de riu estretíssim on s’ obliguen els atletes a anar d’ un en un i un tub ascendent que també frena la marxa de totes i tots en una cua de 30 corredors on se perd més d’ un quart d’ hora. Resulta ser un cursa caòtica, plena d’ imprevistos i traves que ben bé es podien haver-se evitat. Organització deficient, preciós entorn i massa improvisacions. No es deu confondre un trail amb una prova Extrem Titan Race!
A la Mitja Marató corren Luisa Carbó, Ramón Monjo, Vicent F. Clar i Josep Esteve, que s’ oblida el xip al cotxe. Vicent i Josep entren junts voluntàriament amb harmonia. Bons temps en una 21K endimoniada. Ramón, que dissabte participava en el duatló d’ Albalat, hui diumenge para el rellotge en 2h25:46, lo que li dona la opció del segon lloc del podi en Màster M fent 49è de la General. Un “caixó” més, i en van tres en este 2017. El temps madura les figues, però no en el cas de Ramón que per lo vist... rejoveneix!
 A la de 14K, realment 17K i 14 Marxa, trobem a Cristina Roman, Tere Lloret, Maritere Reig, Alicia Martinez, Empar Badia i Sales Mañez, esta última de Marxa. Les dos primeres creuen meta entre les tres hores i tres hores i mitja, llargues hores d’ una dura participació molt patida. Les següents, llevat de Sales, passen per l’ arc ja tancat el temps d’ arribada. Em faig “creus” de saber la heroica gesta de estes cinc guerreres, perquè córrer es una cosa, però tirar-te al monte en una mena de pista americana sense, per a algunes, no haver fet mai cap trail en la teua vida i acabar, això es més una proesa de super-heroïnes del cine. Lluitadores valentes i decidides. Elles ja saben que quant el cos diu prou, encara queda una rosqueta, i quant torna el cos a defallir, encara queda un‘ altra rosqueta!
El Gran Fons de Tabernes de la Valldigna aplaudeix a Prese Claver i Pascual Azorín. Este últim corre el 15K a 4:38 i marca en meta un excel•lent crono de 1h09:45 i Prese, recuperant sensacions, escala a lo més alt del podi: 1ª de les Veteranes C amb 1h13:37. Gran parella de Runners que flota per damunt de l’ asfalt i vola fins lo més alt del caixó!
La secció de Senda Quets fa la seua sortida mensual al Cabeçó d’ Or. La serra situada entre la Vila Joiosa i el Campello es un gran promontori de roca calcària, tremendament empinat que ens obliga fortament la musculatura, ens fa bategar més de pressa el cor i maltracta els nostres pulmons! I si cap amunt ja es dur i angoixant pujar, cap avall costa bastant més retenir la inèrcia del nostre propi pes que es desboca senda avall si no tirem la galga constantment! Hem portat una corda per a salvar l’ Escaló Hillary, una caiguda de grans llastres de pedra  llissa que son el darrer escull abans de coronar els 1210m.
No tenim avui gens de sort. La boira s’ ha fet present al entrar en la província d’ Alacant i ens ha envoltat, realment com un núvol, fins l’ hora de tornar a Sueca. Allà dalt, no hem vist res, però res de res! No hem pogut divisar el Cap d’ Or de Moraira, ni Benidorm, ni Alacant, ni Santa Pola i Tabarca, ni per l’ altra banda Xixona, Ibi o Tibi, Alcoi o Castalla... res! Una pena, i una pena que es fa més amarga per la infortunada relliscada de Mónica Mirà que se disloca i trenca el canell esquerre, cúbit i radi! Improvisem una immobilització de la articulació i un cabestrell amb els mitjos dels que disposem per a evitar mals majors i seguim camí avall ajudant a Mónica amb molta cura, paciència i tacte per a culminar el descens sense més tropells ni contratemps.
Al cap d’ uns tres quarts d’ hora, ens tornen a Mónica embenada de valent fins al colze. Al Centre de Salut de Sueca li col•loquen el guix i li diagnostiquen lo que hem avançat.
Les carreres s’han desenvolupat molt bé, molt dures però exitoses. L’ eixida a la muntanya ha tingut menys fortuna, sent prou àrdua i dura però sense recompensa i a més a més castigada!
Paciència i resignació. Tots sabem com sortim de casa al matí, però ningú de nosaltres ni tan sols sospita com tornarà a entrar, ni que ens guarda la vida, la bona o mala sort o si la casualitat serà inconvenient o propicia... Una lliçó de vida, un recordatori del destí que ens obri els ulls repetint-nos que el que mana... es ell!