¿Valencianista o catalanista? | Article d'opinió de Joanjo Aguar Matoses

"El que vull recalcar, personalment, és que a mi m'agrada definir-me públicament (almenys jo sol, sense cap col·lectiu al darrere) com a 'catalanista valencià', per donar una mica de suport als nostres companys catalans que lluiten per la seua Independència"

Primerament, respecte al terme 'valencianisme', vull deixar clar que no m'opose a ell, de cap manera. Cadascú és lliure d'emprar-lo o no. És més, m'agrada que molta gent el faça servir, sense sentir-se acomplexada.
El que vull recalcar, personalment, és que a mi m'agrada definir-me públicament (almenys jo sol, sense cap col·lectiu al darrere) com a 'catalanista valencià', per donar una mica de suport als nostres companys catalans que lluiten per la seua Independència. Recordem que alhora també lluiten per la seua i per la nostra llengua, que és la mateixa. A títol individual, em rebenta el llavat de cervell espanyolista i el bombardeig mediàtic que perpetren fa anys des d'Espanya a tots els mitjans de comunicació contra els catalanistes catalans. Vull mostrar-los als catalans independentistes el meu suport públic, des del País Valencià, perquè no se senten tan sols ni deixats de la mà de Déu, abandonats per tothom a la seua trista sort.....
Si jo fos català, de fet, em sentiria molt malament si no hi trobés cap suport moral ni anímic des de fora de Catalunya. Per això mateix, jo els done el meu suport a títol individual. La resta de persones i col·lectius valencians, que facen el que els done la gana, però jo continuaré en la meua línia ben marcada de suport públic a la Independència catalana.
En el fons, hi trobe a faltar enormement -¡¡DE MANERA BESTIAL!!- que milers (no milions, però sí milers) d'espanyols pacífics i tolerants, oberts a la riquesa i a la diversitat lingüística del seu propi
Estat, no li planten cara als seus conciutadans feixistes, amb els quals conviuen dia a dia, i es manifesten públicament a favor dels catalanoparlants, dels catalanistes i de la convocatòria real i efectiva d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. He dit real i efectiva, no merament nominal ni electoralista, com fa PODEMOS, el partit de Pablo Iglesias Turrión (Pablo Iglesias 'Junior').
Trobe moltíssim a faltar pronunciaments individuals de gent de la Meseta Central (llauradors, obrers de fàbriques, científics, esportistes, gent de l'art, de la cultura....) que estiguen fins els collons de l'assetjament mediàtic perpetrat contra els catalanoparlants des de l'espanyolisme centralista més dur, immobilista i recalcitrant, auspiciat des de tots els mitjans espanyols (veges tu a saber qui els haurà finançat....).
Trobe a faltar veus espanyoles castellanoparlants que s'aixequen per defensar als catalanoparlants. És estadísticament impossible que a la Meseta Central, tothom hi siga feixista centralista i que tothom odie als catalans. Si jo fos mesetari, estaria fins els dallonses de sentir parlar malament dels catalans i em revoltaria contra aquest llavat de cervell. De fet, sóc valencià i des de menut he mamat l'anticatalanisme al si de la meua família. Si ara mateix sóc tan catalanista és perquè estic fins els collons d'empassar-me tant d'anticatalanisme, que m'han intentat inculcar des que era un xiquet. Que no pense la gent que jo he sigut des de sempre un "adoctrinado en el catalanismo". Ben al contrari, jo he sigut un "adoctrinado en el anticatalanismo que, posteriormente, se ha rebelado contra sus adoctrinadores españolistas y ahora se caga en la PPuta EsPPaÑÑÑa de mierda, fascista y anticatalanista".
Segur que hi ha milers (milions no, però milers sí) d'espanyols que senten simpatia envers els catalans independentistes que hi planten cara a la imposició totalitària i recentralitzadora del Partit Popular. Potser, fins i tot, que alguns d'aquests espanyols s'hi mostren favorables envers la Independència catalana, de bona fe i sense rancor, entenent el poble català com un poble peninsular més, al mateix nivell que el poble castellà, ni més ni menys.
Al món hi ha milers de persones que estimen als irlandesos, als escocesos i als gal·lesos independentistes, igual que aprecien als kurds, als aborígens australians, als maoris neozelandesos i als indis que lluitaren amb Gandhi per la seua Independència des del pacifisme (com ara fa el poble català), així com també als nadius resistents de Nord-Amèrica, actualment reclosos en mesquines i tristes reserves naturals.... ¿Per què no hi pot haver també milers de persones a Espanya i al món que senten simpatia i donen suport a les reivindicacions pacífiques dels catalans a favor de la seua Independència?
El que m'horroritza és una cosa: Si hi ha centenars o milers d'espanyols que aprecien als independentistes catalans, ¿per què no s'aixequen en peu i fan sentir a tot arreu la seua veu, igual que ho fan els espanyols anticatalans?
M'estranya molt que no hi haja en tota la Península Ibèrica ni un andalús, ni un aragonès, ni un asturià, ni un extremeny, ni un castellà, ni un murcià que senta alguna simpatia pels independentistes catalans. De tot hi ha als camps del senyor i, per tant, si hi ha catalans espanyolistes (¡que n'hi ha!), per regla de tres ha d'haver-hi també espanyols catalanistes, xe. Estic plenament convençut. I, si aquests espanyols catalanistes no s'atreveixen, per por, per temor, per terror...., a expressar el seu catalanisme públicament, com sí que ho fan els espanyols anticatalanistes, això significa que l'Estat espanyol està molt pitjor del que pensàvem i que, després de 40 anys de la tan gallejada, esbombada i suposada 'Transició Democràtica', el feixisme totalitari imperialista i la seua dominació a través del terror envers la resta de ciutadans hi continua sent la tònica habitual a Espanya, impregnada a tots els nivells de la societat i de la vida pública espanyola.
D'ací una setmana justa, el proper  20-D, comprovarem si ha canviat alguna cosa en aquest Estat que es descompon i es cau a trossos, de podrit i corromput que està, o si tot continua "atado y bien atado en España, por los putos cojones de Franco".