Albirament i punts de vista

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

De ben menut una de les coses més fantàstiques i que més em sorprenien, per la poca capacitat de raciocini que em donava l’edat —tampoc és que ara haja millorat la cosa—, era quan un dia de ponent, els núvols viatjaven a tota velocitat cap a Itàlia, aleshores des d’un monticle i amb el cel ras, o net, en quilòmetres quadrats de taques blanquinoses, amb directrius de mon pare el qual m’assenyalava en direcció sud-oest, endins la mar. —Veus més enllà de la penyeta del moro?—, em deia. He de reconèixer que em costava però, amb esforç, al fons s’hi veia un pic, i altre..., eteri, efervescent i ennegrit, es dibuixada una carena muntanyosa emergent dins la mar. Fins i tot semblava quelcom que surava, una llengua de pedres..., la imaginació, de menuts, no té límits. Ni preu, llàstima de la maduresa. —Això són les Balears—, afirmava. Com? Es veuen,..., però això està molt lluny,... qui les ha apropades..., deia jo estranyat.
Aquella nit somiava que algú des de València, amb una corda submergida estirava de les illes, que col·locades dalt d’una plataforma flotant, les feia apropar-se cap a la costa valenciana. Mai arribaven a tocar-se, per molt que homes gegantins i forçuts tiraven de valent de les cordes. Les illes mai passaven de l’horitzó. És per això que altre dia endinsat en el somni veia que d’un dia per a l’altre algú havia col·locat un pont, llarguíssim i roig, influït i condicionat per una coneguda publicitat d’assegurances, aquell pont que idealitzava era igual al Golden Gate (de Sant Francisco) —encara que això ho vaig deduir de més gran—. Amb el pont del meu somni, jo passava sense dificultats de València a les illes en cotxe, tantes voltes al dia com durava el somni i la fantasia. Les distàncies eren mínimes, entre les costes potser hi havia la distància suficient per menjar-te un gelat. Res, a tocar o quasi a tocar, tan a prop que podia somniar que anava i tornava a Mallorca cent vegades al dia.
Fa cosa de deu anys vaig estar per primera vegada a Mallorca. Aleshores vaig explicar aquest somni entre amics, aprofitant l’avinentesa de la disbauxa dels vermuts. Un, després d’escoltar el somni, em va dir que no era el primer, que això potser ho han somniat molts xiquets, fins i tot ell també ho havia somiat però des de la costa de Mallorca, és a dir,  el mateix procés però, a l’inrevés. Després fou categòric: —només desitge que mai facen aquets corredor. Aquest pont o via de comunicació—, va dir. Per què? no creus que facilitaria el transit i la comunicació entre les Illes i la península?. —No, això seria un desastre, una hecatombe, el final de les Illes,...—, va afirmar. No entenc per què, li vaig dir. El meu amic, amb qui havia compartit somni em va explicar: si ara que està la Mediterrània pel mig i que només poden arribar ací volant o navegant, si afegim que amb un pont poden arribar i marxar de les illes tantes voltes com volgueren, les illes es massificarien molt mes del que ja estan massificades, aleshores la sobreexplotació i l’erosió del territori per la descomunal arribada de gent, faria que els pocs paratges que ens queden naturals, propis i verges desapareguen. Tot acabaria per ser un xou business, tot per a l’atracció turística massiva, el negoci, l’especulació,... i què ens quedaria als que hi vivim tot l’any, som els qui ens encarreguem de mantindre les illes en l’imaginari col·lectiu,..., No volem ponts, només faltava que també ens arribaren amb cotxes,... serien capaços de muntar línies d’autobusos eixint cada deu minuts des de la mateixa Porta del Sol.
L’altre dia de ponent vaig veure al fons, a l’horitzó, unes petites muntanyes que suraven per la mar. No hi havia pont, però temps al temps, només rescaten les autopistes radials de Madrid, i recorden la cançó de Los Mismos, potser s’hi posen a planificar-ho.
Les coses es veuen molt diferents segons s’hi estiga a un costat o a un altre.