Temps arrere, en tots els noticiaris de televisió poguérem veure les imatges d’un xicot, de no sé on, que eixia de casa emmanillat i custodiat per les Forces de Seguretat de l’Estat davant la presència de son pare i sa mare que se’l miraven amb espant des del llindar de la porta. 
Es coneix que el xicot, indignat i fart de desdejunar-se, dia rere dia, amb les notícies de corrupteles perpetrades per càrrecs públics i polítics electes, s’havia despatxat a gust des del twiter o el facebook enviant la casta política en engròs  a passar per l’adreçador de le guillotín.
A mi m’agrada expressar-me. Analitzar els esdeveniments diaris, contrastar-los en diferents mitjans de comunicació i aprofitant les eines de ciberespai dir-hi la meua. Això forma part de la nostra llibertat d’expressió, ens referma com a ciutadans, ens obliga a revisar les nostres idees, a qüestionar-nos possibles dogmes, a proclamar-nos com éssers social davant dels altres i bla, bla, bla... Ara bé: d’ençà les imatges del xicot, de no sé on, eixint de casa emmanillat i custodiat pels emissaris de l’Estat, sovint, després de fer click en la casselleta d’enviare , em venen al cap un fotimer de cabòries: me n’hauré passat? He estat correcte? I aleshores m’imagine sopant a casa, en família, tranquil·lament, quan de sobte un escamot de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat rebenta la porta del carrer amb l’ariet del Projecte de Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana i entren amb un tratge anti-avalatos per dur-me al “cuartelillo” per donar conter d’algun comentari envers la ineptitud manifesta d’alguna regidora. I tot açò davant la mirada d’espant dels meus fills que m’inquireixen amb preguntats del tipus: Pare, i ara açò!
Ens han inoculat el virus de la por. Vivim en una ai. El cor en un puny. Tenim por de que no entren clients a la botiga i que no pugam complir amb els pagaments i que aleshores caiga sobre nosaltres la llossa del banc, de la companyia de telefonia i de la susoncorda. Tenim por d’eixir dissabte a la nit amb els amics i lligar amb una xicota i tenir un afer extracurricular i acabar al llit amb la xicota i que als poc dies se’ns manifeste la gonorrea o la sífilis espanyola o qui sap si fins i tot la SIDA. Tenim por d’arribar a casa i obrir la bústia i trobar-nos amb una multa de Tràfic per haver excedit el límit de velocitat en alguna autovia i que ens requerixquen a pagar 120 € de l’ala. Vivim en una ai. El cor en un puny –ja ho he dit— Atenallats per la por. Acollonats. Ara fins i tot ens fa por afirmar-nos com a ciutadans amb drets cívics. Mentrimentre i aprofitant les nostres paüres, aquells que han legislat per posar-nos un enorme matalaf damunt per ofegar-nos i coaptar-nos la nostra llibertat d’expressió se’n van de putes el dia de Nadal i passen el càrrec a una targeta black.
Espavilem.