Una mostra plausible que demostra que la implicació política està canviant són, les comunicacions. Fa uns anys, per a poder fer una consulta, una queixa o un prec, calia emplenar un formulari a l’ajuntament, que passava per un secretari, que arribava a un regidor, que aquest el remetia a la secretària i,..., es perdia el paper. Ara, dia sí i altre també tens l’opció de parlar amb el polític local per fer suggeriments, fer queixes, o preguntar per les darreres perles que ha dit qui o ha fet tal.
A mesura que s’apropa la cita electoral augmenten els cartells anunciant les assemblees; cada vegada més partits s’han fet seues les proclames o sistemes d’orar al bell mig del carrer, tothom té quelcom a dir, des de la seua perspectiva política. Ara mateix, si vols fer el prec, la consulta o suggeriment, vas a l’assemblea i el polític local ho recull, ho transmet i si està en les seues mans, et dóna la solució.
Crec que foren els grecs qui van inventar allò de l’oratòria al bell mig de la plaça. Potser allò de l’àgora era un sistema precursor de les noves maneres de fer política local: cartell de convocatòria i assemblea al cantó del barri. Allò amb que no comptaven els grecs era amb les xarxes socials per fer convocatòries, enviar grafismes burletes o dir la seua de manera, com dirien els conservadors, poc seriosa, altrament algun somrís ens allibera. No obstant, també crec foren els grecs els que inventarien el sistema de governació de masses descontrolades i diverses que tenien en comú la plegaria d’obtindre beneficis dels seus interessos personals i individuals; els grecs a això li digueren: democràcia, i tot seguit, algú afegí, no sé qui, el millor sistema de governació dels pitjors existents.
Sí la democràcia, ara, l’entenem com una cosa de la qual no podem desprendre’ns, no hi volem renunciar-hi a ella. La venerem, la paraula, però no ens adonem dels atacs sistemàtics, tot just dels que han de vetllar per mantindre pulcra i vivaç. O, la democràcia!, qui seria? i per a què serviria en temps dels grecs? Tan prompte adoptarien un sistema com s’adonaven que a la casta no els aprofitava per a seguir amb el poder, i comptat i debatut la canviaren per altre sistema. Sí, potser també dels grecs hem adoptat la manera d’adaptar-nos a les necessitats, a les conjuntures del poder. O, allò que és el mateix, fer la democràcia al grau de necessitats i pregàries que tenen els poderosos, com allò de les targetes negres, necessàries per anar tirant en les despeses de ses senyories. Adaptar-la al nivell d’usuari, de votants o contribuents, mai ha estat entre els objectius dels emmotlladors de la democràcia.
Però, com deia, ara hi ha reunions, assembles als cantons per poder queixar-te, i per tant qui no ho fa, és perquè no vol. O perquè ja li va bé la cosa, o perquè les assembles encara no es fan a la barra del bar del cantó de ma casa. És un suggeriment.
Veig que tots els parits s’han apuntat al xou de les assembles. Que, alto! no les critique, són interessants, i fins i tot, donades les singladures, necessàries. Ostres, si fins i tot ara veig precursors en l’església catòlica, que és sinó allò de la missa de campanya? Vet ací!: assembles de barri, on en coptes d’anar al bar a per cervesa, es reparteixen paraules, vins i alguna que altra hòstia. Consagrada.
Els únics qui no veuen la necessitat de fer assembles als cantons són els senyors i senyores del PP, malgrat que ells, per simpatia, tenen més semblances amb l’església que no altres assembleistes; aquets encara no es fan l’ànim de baixar al cantó, parar taula i parlar per parlar. O, solucionar per solucionar, que ara per ara trobaria més sentit.
No, clarament al PP no li interessen les assembles de barri als cantons, confien en el vers d’Estellés: «I tu ciutat, que oblides fàcilment». I encara els resten cinc mesos per a afanyar-se en fer-nos oblidar. Perquè assembles, xarrar a la plaça, és cosa de rondallaires, joglars i titellaires,... cosa de grecs, d’aquells oblidats.