'Caldria que el Consistori carcaixentí posara més interès en les nostres muntanyes'

Fa 4 anys, la muntanya de Carcaixent va patir un incendi devastador i, des d’aleshores no ha canviat res, tot segueix igual

El 16 de juny de 2016, ara fa 4 anys, la muntanya de Carcaixent va patir un incendi devastador: 2200 Ha, el 80% de la massa forestal del termini municipal, es va cremar. Durant uns 9 dies els bombers forestals i altres entitats van estar jugant-se la vida per poder parar-lo. Cada dia d’incendi ens va costar, aproximadament, mig milió d’euros. Amb els diners de tots, amb els diners que paguem per tal de sostenir (sobre tot) els serveis públics, vam haver de pagar el resultat catastròfic al que ens portà la desídia. Mig milió cada dia!!! L’abandó de la muntanya, la falta de pluja i les temperatures extremes, però sobre tot, la falta d’un pla de gestió del que deurien de dotar-se els propietaris, són els ingredients propicis per a que qualsevol incendi siga incontrolable, tant fa quatre anys, com ara, com en el futur. Als darrers anys a les terres valencianes, a la Península i a la resta del Sud d’Europa hem sigut testimonis de molts exemples.
Aquesta primavera, mentre nosaltres estàvem engabiats a les nostres cases per tal de protegir- nos del Còvid19, la natura ha esclatat de nou. Les plantes, els ocells, els animals en general, no ens han trobat a faltar, més bé al contrari. La muntanya sembla que està recuperant-se, encara que les fortes pluges de després de l’incendi hagen arrossegat sòl muntanya avall i, amb l’erosió provocada, als arbres els coste arrelar i créixer sans i forts; perquè ja ho cantava Raimon: “Al meu País la pluja no sap ploure”. I sense arbres la muntanya és difícil que puga fer el paper d’esponja per tal de retindré l’aigua que es filtra per alimentar els aqüífers (L’aigua!!!: Eixe recurs tant escàs).
Després de l’incendi de 2016 el Grup Promotor Postincendi (GP) de Carcaixent, format per persones conscients de que encara estem a temps d’evitar allò que sembla inevitable, es va dirigir a l’Ajuntament i a la ciutadania per tal de fer, entre tots, alguna cosa.
Es van organitzar tertúlies formatives per tal de conèixer el marc legal i els diferents usos possibles de la muntanya. Es va fer una enquesta, amb el consens de l’administració, propietaris, partits polítics i el GP, dirigida a la ciutadania de Carcaixent major de 16 anys per tal de saber quin tipus de gestió i quin règim de propietat de la muntanya consideraven millor per protegir-la i recuperar-la. El resultat del procés participatiu: el poble vol una gestió i una muntanya pública.
Passat els anys Carcaixent ha estat incapaç de canviar les condicions per a evitar que un altre incendi de grans proporcions torne a repetir-se. Els propietaris de la major part de la muntanya no li tenen apego al poble i no tenen altre interès que fer caixa (la tenen a la venda). La llei obliga a que gestionen el terreny per tal de protegir-lo i fer-lo resilient (amb capacitat per a superar circumstàncies difícils), però ningú els ha exigit el seu compliment.
L’ajuntament de Carcaixent podria fer la tasca d’intermediar amb les administracions per a cercar possibles solucions de cara a la compra de la muntanya. I mentre aquesta es fa efectiva es podria fer servir la figura legal del Conveni (Administració-propietaris-ciutadania, per exemple) per tal d’elaborar i posar en pràctica un Pla de gestió amb l’objectiu de protegir i recuperar la muntanya. Ahí la ciutadania hauria de continuar tenint veu, mitjançant processos participatius, per a proposar projectes sostenibles a dur avant.
Caldria que el consistori carcaixentí posara més interès en les nostres muntanyes. Perquè la gent està farta de la política de privatització dels guanys i socialització de les pèrdues (el cost econòmic de l’extinció dels incendis, en aquest cas).
El Còvid19 ens està mostrant que la millor defensa de la població davant l’atac d’organismes com aquest és un medi ambient net de contaminació que puga assegurar la biodiversitat que necessitem per a protegir la supervivència de l’espècie humana.
El Còvid i el canvi climàtic han d’ajudar-nos, com a societat, a fer-nos veure què és allò prioritari i què no ho és.
El coronavirus ens ha demostrat que és més rendible invertir en prevenció que curar. I que la vida digna i la salut ha d’estar per damunt de tot. I tornant a la muntanya: és més rendible invertir en gestionar el patrimoni forestal que gastar milions en la lluita contra els incendis inexorables que ho acabaran cremant tot amb el conseqüent alliberament de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera. La correcta gestió de la muntanya és capital en la lluita contra el canvi climàtic. Cal tindre visió a llarg termini.
La pilota està al nostre terrat. És responsabilitat nostra, de la ciutadania, fer el possible per tal d’evitar que un incendi com el de l’estiu de 2016 es torne a repetir. La propietat de la muntanya en aquest moment és privada, però el dret a un medi ambient net i al gaudi del nostre patrimoni natural és un dret de tots.