Celebracions

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Ahir era el Dia de la dona treballadora, i avui pot ser el Dia de l’ós polar àrtic, i passat el Dia Europeu dels tractoristes holandesos jueus, i així podríem seguir, celebrant dies europeus, internacionals, nacionals,... i no cal que els diga que molts, intel·lectuals, pensadors, i fins  tot associacions que es veuen afectades pels “Dies de...” han dit i reclamat que: tindre un “Dia de” és satisfactori i necessari perquè et regala vint-i-quatre hores de personalitat, sobre tot en els mitjans, però la resta de dies què. Joan Francesc Mira, en un dels seus dietaris Punt de Mira i altres papers, escriu a propòsit del “Dia de”, que el fet de comptar amb un “Dia de” és sentenciar el fet, la proposta celebrativa i festiva condueix a l’ostracisme la resta de dies de l’any, i conclou l’il·lustre professor que a ell no li convenç tindre un “Dia de” i després, la societat i sobre tot els polítics que decideixen les partides pressupostàries per ajudar a els propietaris dels “Dia de”, condemne a les persones al no-res, a l’oblit, es planteja si tindre un “Dia de” soluciona la situació que denuncia la festivitat. I no li falta raó a Mira, perquè no sé des de quan se celebra el Dia internacional de la dona treballadora, però avui, el dia després del “Dia de”, les dones, o el percentatge de dones que cobren menys que un home i que treballen a canvi més hores, és el mateix, o fins i tot i pot ser superior que el dia d’ahir que era el seu “Dia de”. I demà el senyor Gallardon, conscienciat per l’eufòria del “Dia de”, no es repensarà les lleis «anti Dia de les dones treballadores», ni molt menys faran res per moltes dones que caiguen assassinades per violència de gènere, ni res semblant, perquè a això, el fet femení, és un dany col·lateral al qual, a nosaltres, els homes ens han educat a conviure, i si no miren als seus voltants un dia normal que no siga “Dia de”. Ara, tampoc pretenc que eliminen el Dia de les dones treballadores, però també llegia durant aquesta setmana (i demane perdó perquè no recorde on) que els problemes socials i de desigualtat no se solucione amb paraules i celebracions si no amb diners. Amb pressupostos directes. Ací tens 1000 euros per a fer açò senyor o senyora de l’associació tal, i no farem un comissió, farem un estudi,... que perllongarà la situació. També llegia fa molts anys (i tampoc recorde on) que en aquest Estat, quan no es vol solucionar una cosa es crea una comissió, diuen, de savis, i això de barrejar savis i polítics, en una mateixa persona, és una utopia però.
I a propòsit de l’educació masclista i masculina, fixen-se fins a quin punt ens han educat a ser superiors. Els homes, clar. Que llegia ahir, en un mitjà d’aquells ultres. Ultraconservador. Llegia que en un altre mitjà ultra. Ultraconservador. Llegia que havien llegit que a la secció de cartes al director havien arribat queixes per una infidelitat d’Antonio, personatge de la perllongada sèrie «Cuentame», a la seua dona i això era una provocació a la família com a institució, una infàmia, un adulteri, una vergonya i un atreviment per part dels guionistes, deien els escriptors de les cartes al director, que recollia i es feia ressò un mitja ultra d’altre mitjà ultra. Molt curiosa la simbiosis de mitjans ultres si més no. I el fet és que allò que seria una gosadia hagués estat que fos Merche l’adultera, vull dir que a mi, que no seguisc la sèrie, m’hagués agradat que per un moment fos ella la que hagués fet allò que diuen una cana a l’aire,  ell fos el pietosament dignificat. Si no recorde malament, en la sèrie, ella és qui durant molts anys duu la família endavant treballant, estudiant i criat fills i un home amb excedent de supèrbia i masclista. Educat en el franquisme. Rèmora que avui seguim mantenint en el nostre ADN, només que ara, per a tapar-ho dediquem “Dies de” com el d’ahir. Ja veurem que tarden en arribar titulars amb una nova mort per violència masclista, cosa que no desitge per cap motiu, i que celebrar Dies de la dona treballadora no estan solucionant per si mateix si no s’acompanya amb pressupostos i polítiques eficients. Però això de l’eficiència política és cosa d’ideologies, i ara toca «neoconservadorisme nacionalcatolicista», doncs res a celebrar feliçment “Dies de”.