Flor de cactus (manipuleu amb precaució) | Juli Verd

Potser, tot i que desconeixíem l’existència d’un concepte que ho defineix, molts i en més d’una ocasió, ens hem  sentit atrapats dins un parany d’aquesta mena i no ha estat fins ara que amb la dualitat “la bossa o la vida” proclamada pel laboratori farmacèutic GILEAD i el seu medicament SOVALDI contra l’hepatitis C, ens hem assabentat d’aquest concepte vergonyant, i paradigma del mar procel·lós en el que viuen i del que en treuen profit, els més despietats taurons de les lleis de mercat. Parle del client captiu.
Un client captiu és aquell que no té més remei que adquirir els productes d’una determinada marca. No li’n queda una altra. En GILEAD han reblat el clau fins fondre’l: els cost de sintetitzar el medicament es situa al voltant de 200 € i en alguns països com EEUU es comercialitza al voltant de 60.000 €. La bossa o la vida –ja ho he dit més amunt- “Tantotienestantovales” o pagues o mors...
Sense arribar a l’extrem del laboratori farmacèutic, hi ha un vast fotimer de marques i fabricants que han practicat, amb major o menor èxit, la tàctica de segrestar la seua clientela. Agafem per cas els fabricants d’impressores: el primer dia que entra un d’aquests “hardware” en casa funciona molt bé però la senzillesa del “plugand play” se’n va en orris en esgotar-se el primer cartutx de tinta, aleshores la malparida es bloqueja com un rosí davant el carro i es nega en redó a treure una miserable còpia així li ho demanes per l’amor de Déu o en blanc i negre. Rendit,  vas a la botiga i et trobes amb que t’ix més a conter comprar-te’n una de nova que adquirir un joc complet  i original dels  fotuts consumibles.
Sovint l’èxit d’aquells que miren de clavar-nos-la ben doblada resulta quasi tan aclaparador com el de GILEAD. Mireu si no el conegudíssim fabricant nord-americà  d’ordinadors i telèfons intel·ligents APPLE. Si et decantes per la marca et casses amb ells de per vida i et converteixes en el cònjuge presoner i captiu de les seues aplicacions, programes i “software” sense cap possibilitat de fer  allò d’“unacanita al aire” . No hi ha manera. Impossible. Incompatible.
Ara bé. Estareu d’acord amb mi en que sorgeix una ràpida relació entre el client captiu i el ciutadà captiu: a tots dos no els queda una altra més que passar per l’adreçador. La bossa o el recàrrec del 20%.  Atendre el requeriment de pagament  o fer front a l’avís d’embargament immobiliari. En tots dos casos el client i el contribuent en són captius i han de cebar els paps dels titots que en treuen profit mentre els escuren la butxaca: cotxes oficials, dinarots, més dinarots, Boletins d’Informació Municipal per al lluïment i promoció personal... No hi ha mans per a tapar el forat d’aquestes goles sense aturador.
Podem optar per deixar-nos morir abans d’acoquinar amb els 25.000 € del SOVALDI, això és fàcil. Altra cosa és llevar-nos de damunt aquells que viuen emboscats  en despatxos oficials. Això ja és més complicat.