Compàs i cartabó

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Més enllà del triomfalisme de Puig, i del muntatge de les primàries, de la clandestinitat dels fets esdevinguts i amanyats als despatxos de Blanqueries i les denuncies soto vocce del contrincant Gaspar, qui seguirà com a batlle com qui no ha trencat un plat, però tanmateix, sembla passà desapercebuda o quasi com a una rebequeria de xiquet, allò que denuncià sobre l’obscurantisme en les llistes, el fet que, qui optava a ser president i candidat a la Generalitat fos alhora candidat i president del partit (o secretari que al remat és el mateix, eufemismes polítics), i altres queixes de ploramiques, la lògia socialista, diuen que valenciana, ha estat notícia i han fet noticiar un intent de democràcia participativa, tot massa ordit, lligat i repartit, a més de premeditat i consensuat amb Madrid, cosa que els continua perllongat el jou que es van posar en l’època de Lerma (i que ja albirà i acaronà Albinyana traient els propis inicis ressuscitats de la cendra espúria de la dignitat socialista clandestina i valenciana) i que encara no s’han adonat que els pesa, ni tampoc crec que vulguen adonar-se’n, però. No obstant, aquest cap de setmana, fes el que fes Fabra i el seu seguici de busca bregues, les notícies han estat, en les edicions valencianes, per als socialistes: Puig i les passejades i Gaspar i la queixa d’aquell qui se sap titella, a qui tard o d’hora tallaran les cordes i caurà inert, sense vida, sense utilitat de fer-se servir en les diligències socialistes valencianes.
Però, vés per on que d’entre totes les notícies hi ha hagut una que m’ha agradat i m’ha fet més goig que aquetes dels socialistes —això, el triomf, entre nosaltres: estava cantat i votat de bestreta—. Llegia que —per fi—, a Madrid, i gràcies a la convocatòria en contra de tots els desficacis antifeministes del ministre Gallardon, i amb l’excusa de la marxa sobre el Dia de la dona, i vet ací dos paradigmes, vull dir que per culpa de les dones i Gallardon, els maçons s’han deixat veure.
I s’han deixat veure amb identificatiu. Amb bandes multicolors que acusaven la seua vinculació francmaçona, amb una pancarta ben gran a favor dels drets humans i de les dones, amb una icona que deixava palesa qui eren qui conduïa el seguici d’obscurantistes, malfactors i conspiradors de complots envers l’Espanya, «grande y libre». Aquells qui ens havien ensenyat, des de feia anys, que eren el mal de la llibertat i el progrés de l’Espanya franquista, ara s’han tret el jou de damunt i s’han passejat, o manifestat, a favor de les dones i els seus drets humans. I tot amb un gran compàs i cartabó. I resulta que mire la fotografia i no coneixes ningú —una ministra de treball desconeguda de l’època felipista socialista, deien hi era—, amb això vull dir, que no sé si m’estava millor que no s’hagueren destapat, perquè resulta que la gent que hi apareix és normal. No fa cara de conspirador, no fa cara de malfactor, no porten alquímies destructores de res,..., s’expressen, es manifesten, diuen la seua i punt. La cosa cau pel seu propi pes. Són gent normal que portà a terme un estil de vida, en aquest cas maçònica. Què esperava veure un Mozart, un Washington, un Franklin, un Allende,..., segurament la seua persecució, als maçons, reiterada en el temps i en l’espai, ha fet que molts ens crearem uns personatges mitològics basats en suspicàcies i xafarderia barata. Almenys ara han anat de front i han tret a la llum les cares, almenys han sigut més valents que alguns que munten escenaris primaris electius per a embolcallar de castedat un procés que ha estat obscur de cara a l’opinió pública, i que només ha servit per a carregar d’arguments les decisions cerimonials privades dels despatxos socialistes.
Tot un acte de simbologia.