• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Una de les coses bàsiques que s’aprenien en l’EGB era que les línies podien ser paral·leles i convergents. Abans però, la regla bàsica era que una línia recta és la manera més ràpida i directa d’unir dos punts equidistants. Aprés això, tocava dibuixar-les. Temps era temps en que amb guixos de colors es representava a la pissarra els dos exemples, ara amb la informàtica tot és més interactiu i gratificant. Primer pintaven un punt, després un altre allunyat i s’aplicava la regla. La mà del dibuixant podia fer voltes per tota la pissarra. Voltes, revoltes i giravoltes però, al final arribava a l’altre extrem, el punt. L’artista pragmàtic, fixava la vista en els dos punts i tot seguit feia un traç. D’extrem a extrem i així exemplificava la regla: la línia recta és la manera més rapida, segura, directa i eficaç d’unir dos punts equidistants en l’espai, i fins i tot vés a saber si també en el temps.
Al final, demostrada la teoria que la línia recta era la més factible per unir dues destinacions, o dos punts, ens explicaven les probabilitats d’unir més punts. Dibuixada la línia recta primigènia, es procedia a dibuixar alternatives a aquesta: una línia convergent i altra paral·lela.
La convergent, la qual en algun moment creuava o s’unia a la ínia recta primigènia oferia possibilitats, unir més punts, vull dir destinacions, recollia influències d’altres punts, vull dir tràfic rodat, i per moments compartia traçat amb la línia recta primigènia, al final totes dues línies, per llocs diferenciats arribaven al mateix punt, o destinació. Aquesta línia convergent com que es feia a posteriori, facilitava el traç, ja que de bestreta es coneixia l’orografia del terreny, l’afluència de transit, els beneficis d’un lloc i els interessos mercantils d’altres, s’expropiava o s’ignoraven interessos rurals o agrícoles, però era el progrés i quedava justificat, per mal del llaurador que perdia l’entorn botànic natural i fins i tot el sistema de treball ruralista. A l’hora de plasmar-la, potser per la conjuntura econòmica d’antuvi, es deixà en mans d’empreses privades que traçaren la línia convergent, l’explotaven, per tant qui volia anar per la línia convergent, havia de pagar pel seu ús. Malgrat passar pel terme municipal en moltes ocasions, tot allò ja era propietat de l’empresa que havia fet la convergent i de pagament.
Aquella idea sembla va fructificar, vull dir hi havia negoci. Aleshores s’optà per exemplificar-nos la teoria de la línia paral·lela. Si la línia recta era eficaç en unir dos punts, per què no fer-ne un altra al costat mateix, més moderna, més ampla, amb millor serveis, i que connectés el centre del tot..., encara que això signifiqués ser més cara per l’usuari o que fos inutil en aquell lloc, o que calgués fer altres rectes en altres extrems del territori o millorar la situació de la primera línia pública i de tots. Com que la tècnica d’antuvi de deixar-ho en mans externes, el traç de la línia clar, havia anat rodat pels interessos fiscals dels oligarques, ara, fa una dècada van fer la mateixa operació. Alguns deien que allò era una absurditat, traçar una línia paral·lela al costat d’altra línia paral·lela. Que aquesta fóra pagant seria inviable, el que calia era millorar i molt la situació de la línia paral·lela primigènia, que ja tenia molt de temps i calia repintar-la. Res, això no era viable, per al negoci especulatiu de traçadors de línies paral·leles. La van fer, així trobàvem en la pissarra una línia recta que es desdibuixava per l’ús, el temps i el desinterès, una línia convergent que era de pagament també amb símptomes de desdibuixament i que potser la deixarien abandonar pel possible retorn al servei públic, per la desídia o interès de no explotar-la per part del benefici privat, però també veiem una línia paral·lela que de vegades convergia amb la convergent, ampul·losa, novella, radiant i radial, i buida, només hi passaven els matolls cinematogràfics de l’oest. Això sí, connectava tot, els extrems, amb el centre de l’univers
Ara canvien, en comptes de línies, autopistes privades, en terrenys expropiats que eren públics i municipals o propietats d’explotació rural, de vegades de característiques minifundistes. El cas és que no funciona el negoci de les línies, vull dir autopistes amb dèficit acumulat, que no és res més que, no guanyen els inversos privats. Però no passa res el govern de Mariano Rajoy ja té preparat el salvament econòmic de les línies, vull dir autopistes, que pagarem amb els nostres impostos. Responsabilitats per fer ínies on no tacava? Cap. I això que s’ensenya des de ben menuts quins tipus de línies hi ha.
Quan érem menuts, i ens equivocàvem fent les línies, ens deien: «borron y cuenta nueva». Per això es farà en estiu, el salvament econòmic, en tornar de vacances i ens hi preguntem què ha passat, ens diran: res, res comencem de cap i de nou. Com si res hagués passat ací.
Sixto Ferrero