• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
La setmana passada passava per una vorera atapeïda de gent entre la façana d’un bar i la terrassa del mateix, —això és prou significatiu—, vaig pensar, detall que l’economia funciona, és que els bars, com a consulta psicològica o punt d’ofegament de penes, van funcionant. Una colla d’homes parlava efusivament: «este domingo empieza lo bueno», deia reiteradament qui semblava el coordinador de la tertúlia; crec que diumenge passat hi havia un important partit de futbol, i a això feia referència la frase. Arribat al parc, les converses incoherents dels vells salten entre pols oposats, la resistència a la vellesa i la vehemència de la sapiència; «les mires a totes, però,... no notes res», deia un vell amb bastó, corbat i clarament fregant la vuitantena llarga, els altres riuen i brofeguen exabruptes, es poden imaginar. De sobte el tema és el calor, la falta de pluja i les complicacions a l’agricultura que tot això comporta, uns parlen, altres callen i un mana callar l’altre, acusant-lo d’ignorant. Toca el sol tots els bancs, i els vells afligits pels rajos blasmen contra l’urbanista que dissenyà el parc, la posterior tala, la promesa reforma de l’entorn, la brutícia acumulada,... Aparca un cotxe, sensiblement damunt del voral, això també és motiu de debat. Se sufoquen, repica a dos quart d’una i pleguen a dinar.
Al parc, els pares i les mares, amb fills en edat escolar, conversen del motiu marcat pel calendari: horaris, materials escolars, pressupostos d’inici de curs, uniformes, si aniran al mateix grup de l’any passat o quedaran separats,..., unes dones de mitjana edat, amb el carret de la compra s’aturen, se saluden, es petonegen: «vinc de prendre hora a la perruqueria, vull fer-me tint, metxes i un modelatge», diu trencat la salutació una. L’altra afirma, que ells van retornar ahir de la platja, encara estan aterrant i cal posar en ordre la casa, com bé sap l’altra, la seua casa està en carrer de volta i cal mostrar-la galant, senyorial i acollidora pels convidats que esperen per a les properes processons que estan a tocar. L’altra se la mira, envejosa de la situació de la casa i insisteix en tot allò que es farà a la perruqueria, al final la propietària de la casa en carrer de volta cedeix i justicierament afirma: «qualsevol va a la perruqueria, per a fer-te quatre metxes i un tallet de cabell necessites mig jornal». La cosa queda ací. Trucs i retrucs habituals.
Compre el pa, mentre m’adone que el poble ha despertat de l’oblit de l’agost, hi ha més joves que debaten entre què es posaran el dia set, el vuit i si van als bous o no. Això, fa uns anys no es parlava, ser jove era majoritàriament persona amb abonament, avui la crisi, ha fet portar a debat, entre els joves, si hi van amb abonament o nomes eixiran els caps de setmana, els altres dies, passaran per ser unes estranyes vacances tot i haver començat el curs.
Converses de carrer pragmàtiques, de resolució de dubtes instantanis, in situ, de fer la vida fàcil, alegre, quotidiana,... Malauradament o afortunadament ningú parla, en cap dels contextos quotidians en que m’hi veig a partir de l’hora sexta, de la definició de valencià oferta per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Molt probablement, només un deu per cent de les persones amb qui quotidianament m’hi creue sabran que s’havia publicat un nou diccionari normatiu, i probablement menys encara hauran recercat la definició. Siguem sensats, no és una conversa ni de carrer ni quotidiana, ni molt menys pragmàtica, si no ben bé cosa tècnica, de lingüistes que defineixen per tal que la ciència de la llengua tinga bases sòlides per fer els seus pertinents estudis. La llengua passa a les converses de carrer nomes amb un motiu, quan els governants del PP arengats pels caps del partit, la trauen a passejar i posen els nassos on no els correspon, aleshores, despietadament interessats en recuperar vots perduts per les seues nefastes gestions durant més de vint anys, trauen les senyes d’identitats nacionals (i no diferencials amb les castellanes) per tal que vells, senyores, pares, mares i joves discutim si és valencià o català; ells mentre, satisfets per haver coaccionat els acadèmics que el mateix PP (Zaplana) havia creat, ara es graten la panxa satisfets de recuperar terreny en les futures enquestes.
Jo no definiré la llengua que parle i escric, només m’adone d’un fet pragmàtic, per qüestions laborals parle i escric allà igual com ho faig ací, i quan he estat més enllà de la mar he fet el mateix i mai m’he trobat amb que no m’entenguen o jo no els comprenga. Diuen els experts lingüistes, també els romanistes, on s’inclou la castellana, que hi ha més diferències entre el castellà de Guatemala i el de Madrid que entre el català de L’Hospitalet i el de Favara, però ningú se li ocorre dir al castellà de Guatemala, guatemalenc. Ara bé, si ací ens encabotem en farcir la llengua de castellanismes, òbviament trobarem moltes diferències, fins i tot de poble a poble. I done fe, que això passa.
Allò que hauria de ser conversa de carrer és el gir que està prenent la cosa governativa nostra, adonats que no poden amb la ciència i el seny lingüístic arramblen amb coaccions, amenaces de dissolució i directrius més pròpies de règims dictatorials que de persones sensiblement democràtiques. A més el debat de fons, no és la definició del valencià, per a ells, pels populars, és castellà hegemònic o català de València.
Al parc, els pares i les mares, amb fills en edat escolar, conversen del motiu marcat pel calendari: horaris, materials escolars, pressupostos d’inici de curs, uniformes, si aniran al mateix grup de l’any passat o quedaran separats,..., unes dones de mitjana edat, amb el carret de la compra s’aturen, se saluden, es petonegen: «vinc de prendre hora a la perruqueria, vull fer-me tint, metxes i un modelatge», diu trencat la salutació una. L’altra afirma, que ells van retornar ahir de la platja, encara estan aterrant i cal posar en ordre la casa, com bé sap l’altra, la seua casa està en carrer de volta i cal mostrar-la galant, senyorial i acollidora pels convidats que esperen per a les properes processons que estan a tocar. L’altra se la mira, envejosa de la situació de la casa i insisteix en tot allò que es farà a la perruqueria, al final la propietària de la casa en carrer de volta cedeix i justicierament afirma: «qualsevol va a la perruqueria, per a fer-te quatre metxes i un tallet de cabell necessites mig jornal». La cosa queda ací. Trucs i retrucs habituals.
Compre el pa, mentre m’adone que el poble ha despertat de l’oblit de l’agost, hi ha més joves que debaten entre què es posaran el dia set, el vuit i si van als bous o no. Això, fa uns anys no es parlava, ser jove era majoritàriament persona amb abonament, avui la crisi, ha fet portar a debat, entre els joves, si hi van amb abonament o nomes eixiran els caps de setmana, els altres dies, passaran per ser unes estranyes vacances tot i haver començat el curs.
Converses de carrer pragmàtiques, de resolució de dubtes instantanis, in situ, de fer la vida fàcil, alegre, quotidiana,... Malauradament o afortunadament ningú parla, en cap dels contextos quotidians en que m’hi veig a partir de l’hora sexta, de la definició de valencià oferta per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Molt probablement, només un deu per cent de les persones amb qui quotidianament m’hi creue sabran que s’havia publicat un nou diccionari normatiu, i probablement menys encara hauran recercat la definició. Siguem sensats, no és una conversa ni de carrer ni quotidiana, ni molt menys pragmàtica, si no ben bé cosa tècnica, de lingüistes que defineixen per tal que la ciència de la llengua tinga bases sòlides per fer els seus pertinents estudis. La llengua passa a les converses de carrer nomes amb un motiu, quan els governants del PP arengats pels caps del partit, la trauen a passejar i posen els nassos on no els correspon, aleshores, despietadament interessats en recuperar vots perduts per les seues nefastes gestions durant més de vint anys, trauen les senyes d’identitats nacionals (i no diferencials amb les castellanes) per tal que vells, senyores, pares, mares i joves discutim si és valencià o català; ells mentre, satisfets per haver coaccionat els acadèmics que el mateix PP (Zaplana) havia creat, ara es graten la panxa satisfets de recuperar terreny en les futures enquestes.
Jo no definiré la llengua que parle i escric, només m’adone d’un fet pragmàtic, per qüestions laborals parle i escric allà igual com ho faig ací, i quan he estat més enllà de la mar he fet el mateix i mai m’he trobat amb que no m’entenguen o jo no els comprenga. Diuen els experts lingüistes, també els romanistes, on s’inclou la castellana, que hi ha més diferències entre el castellà de Guatemala i el de Madrid que entre el català de L’Hospitalet i el de Favara, però ningú se li ocorre dir al castellà de Guatemala, guatemalenc. Ara bé, si ací ens encabotem en farcir la llengua de castellanismes, òbviament trobarem moltes diferències, fins i tot de poble a poble. I done fe, que això passa.
Allò que hauria de ser conversa de carrer és el gir que està prenent la cosa governativa nostra, adonats que no poden amb la ciència i el seny lingüístic arramblen amb coaccions, amenaces de dissolució i directrius més pròpies de règims dictatorials que de persones sensiblement democràtiques. A més el debat de fons, no és la definició del valencià, per a ells, pels populars, és castellà hegemònic o català de València.
Sixto Ferrero