Segons els historiadors actuals, els quals disposen de tots els mitjans tecnològics i logístics per tal de dictaminar les línies historicistes de les coses, la crema de Roma no estava (ni està) gens clara. Les fonts in situ són, allà pel 64 dC, de Tàcit, l’historiador romà el qual comptava aleshores amb set anys, per tant, si més no les seues cròniques sobre la crema de la ciutat són fetes a posteriori i amb la més que possible desviació de la realitat, magnificada pel sensacionalisme de les grans flames a ulls d’un xiquet de set anys. Altres historiadors i cronistes de l’època, o bé s’hi trobaven lluny de Roma o bé feren descripcions supèrflues, sense entrar-hi en detalls suficients com per  a poder traure les coses clares. Bé, allò que realment ens importa, i els importava a ells, als romans del 64 dC, és saber qui és i era el culpable de tal desfeta. Passats els anys, i sembla que d’incendis urbans a Roma hi havia sovint, les confabulacions històriques sorgiren com els bolets quan plou, és a dir que les ments polítiques, patricis i senadors romans, confabulaven, o eludien, o es treien les puces de damunt, com se sol dir en «llengua vulgar», per tal d’oferir culpables a la plebs, que clamava per les desfetes de la crema incontrolable de la Roma Imperial. Amb una cosa coincideixen, poc més o menys, tan les històries oficialistes de l’època com les històries secundaries tardanes, Neró, amb la crema, cantava i tocava la lira, és a dir o ben bé no veia solució a la crema, o com estava tan acostumat al foc purificador, ni que siga a costa dels bens públics, no feia altra cosa que cantar i tocar la lira, i mirar-s’ho des de la distància,... «ja s’apagarà», deuria pensar el bo emperador, per cert nebot de Cal•lígula, descrit com a malalt sexual i malbaratador de bens públics i provocador de fams pregones. Amb altra cosa que coincideixen els historiadors és que, quan un emperador era un polític dolent, dolentíssim governant,  els cronistes sempre empraven la descripció de depravat sexual i demència per a qui ocupava el màxim càrrec d’autoritat. La cosa era no esclarir les responsabilitats i emprar eufemismes i malalties per justificar les dèries dels emperadors.
I el fet és que Cullera l’altre dia cremà, per enèsima vegada, valga a dir que Cullera a cremat tots els anys, almenys des que hom té seny i memòria, pocs anys s’han lliurat els rostolls de calar-se foc. Cada nit de «Baixada», Cullera sota el plugim de palmeres pirotècniques a cremat, molt o poc, però mai s’ha alçat tant la flam, o la llengua per recriminar tant o demanar responsabilitats polítiques i això que Cullera, com dèiem a cremat sota diferents responsables polítics, de diferents colors blaus, molt blaus i rojos. Potser ara, el Neró que governa Cullera, està en hores baixes i això l’oposició ho ensuma, o potser Sanjuan creu que està per damunt del bé i del mal i pot tombar pel dret i cremar Cullera, perquè calia fer el castell de focs d’artifici, i «el vent no bufava tan fort» en aquell precís instant. Allò que justifica la crema, segons el poder local, és que la plebs no entén que no hi haja «Baixada» sense focs artificials, ara allò que l’oposició sap i la plebs sembla no adonar-se’n és, que l’ajuntament s’hi la juga amb les festes patronals, les de cada any i no només aquestes. Són com una avaluació esolar. Unes festes fluixes, de poc impacte social que no deixe bocabadat al contribuent, són vots perduts, i recorden que l’any vinent hi ha eleccions. La tàctica política a Cullera sempre ha estat clara, amb diferents governs: malbaratament en festes locals i obres en estiu tothora. Així el de casa veu la viabilitat i implicació del seu ajuntament envers la seua marededéu particular i protectora, i el madrileny resident estival veu que el seu IBI fructifica en benefici del seu repòs estival.
I posats a demanar responsabilitats, a Cullera n’haurien de donar unes quantes de polítiques urbanístiques, de polítiques d’ocupació, de comptes ruïnosos i endeutaments sine die, ara allò que haurien de començar a plantejar-se és si arribat a aquest punt, la plebs en té de responsabilitat, al cap i a la fi són els votants de Cullera qui han propiciat el desficaci i l’especulació urbanística i immobiliària, i els qui han donat, elecció rere elecció, el poder absolut a un partit. «Què anava a fer jo si no menjava de la terra i el promotor immobiliari», portat per l’ajuntament, «m’oferia milers de milions d’euros per la fanecada de terra», murmuren ara alguns que veuen el poble endeutat i la muntanya arrasada per la ira de la marededéu de torn. Com a mínim desconfiar sabent que la terra ni val això ni les sirenes canten a la penyeta del moro.
Ara sembla que per desobeir l’informe dels bombers, aquesta és la sort dels riberencs a diferencia dels pobres romans governats per Neró, comptar amb apagafocs, Fabra i Castellano, del mateix partit polític que l’alcalde de Cullera depuraran responsabilitats, a qui les tinga, i si hi ha hagut irresponsabilitat. I qui crega això, igual com qui creu que Neró cantava i tocava la lira mentre cremava Roma, que vaja cantant goigs a la Mare de Déu del Castell de Cullera, aprofitant l’avinentesa, ara que està a prop de la plebs que vota encegada el mateix partit que ha decidit engegar la pólvora, els romans encara esperen saber, quina responsabilitat tingué Neró en la crema de Roma.
Vini, vidi, cremi