Cridòries

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Que les festes falleres són sorolloses ho sabem tots, més enllà dels coets que no deixen d’esclatar per tot arreu i de la sensible sonorització dels casals (i no insonorització, cal diferenciar el terme) que ajuden a externalitat el so cap al veïnat, les festes josefines són, com bé saben, sorolloses i farcides de càntics desafinats: cridòria. Després de dos mesos mal comptats d’haver entregat les claus de les respectives viles i ciutats a ses Majestats els Reis mags, ara ja a totes les poblacions on se celebren falles, s’han entregat unes noves còpies d’aquestes a les seus respectives falleres majors (ni Déu sap quantes còpies se’n fan de les claus de la casa de tots), però el fet ja s’ha produït. Després d’un breu discurs, les falles s’han iniciat.
Allò del discurs de la crida és ben complex. A València, seu primigènia de la gresca fallera, ho van resoldre amb una frase reincident: «Visca València i Visca les falles» i tot seguit la turba fallera començà la cridòria. Diuen les cròniques que prèviament, estamordits per haver sentit Rita Barberà parlar en valencià, algun xiulet de rebuig va sonar. Però res, la cosa quedà esmorteïda com a simples coets xiuladors de canya, per tant la queixa fallera, la crítica tan punyent d’aquesta festa, quedà com una «onomatopeia coetera», si em permeten el símil. «Estimeu la vostra llengua», digué la fallera major del cap i casal, i en això es quedà, en proclames polítiques que sempre han acompanyat les falles de la capital des de la transició, sense especificar ni mullar-se gens, ara que tampoc havia de fer-ho, ningú li exigí fer política si no simplement convocar els fallers des de les portes de la ciutat a iniciar les festes.
A Alzira, segona ciutat en «volum falleresc», la cosa semblava més reivindicativa. «Alzira és vostra», si més no, la frase, ara per ara sona més a crit de guerra, a revolta popular. Quantes revoltes s’hauran iniciat amb la crida: Açò, o allò és nostre, o vostre? La presa de la Bastilla, per exemple, alguns congressos parlamentaris europeus, Ucraïna és  de Rússia,...? Almenys, a Alzira la cosa semblava més gremial, racial si volen, convida a l’avalot de les masses populars a convocar la revolta, encara que siga perseguint la gent amb coets o tallant carrers i, com no, fent cridòria fallera. A Algemesí, pot ser l’última en engegar la cosa de les falles, van ser molt més oficials: «Algemesí ja està en falles» digueren, i tot seguit la cridòria exultant es va fer palesa, com si no sabérem que ja estem en falles, perquè ja hem vist casals amb la seua barraca metàl·lica potenciadora de sorolls, de cridòria fallera, per tal d’assabentar-nos que som en falles, molt abans de l’endarrerida crida algemesinenca.
Cada poble, vila o ciutat crida com vol l’inici faller, però una cosa està ben clara, el poble valencià és molt cridaner, no amb els colors, perquè hem perpetuat el blau durant vint anys, i ja veure’m, però si amb el volum de so, passant per la «Magdalena Vitol», a «Ja estem en falles» i els decibels de les mascletades, alcem la veu davant la festa. Podríem dir que som molt festers, i malgrat saber de bestreta que estem en falles, abans que no ens ho diguen les falleres majors, ens accelerem, ens puja l’adrenalina en escoltar-ho de boca de les senyoretes disfressades de Déu sabrà què (perquè allò de la indumentària tampoc és molt estricta amb els tractats històrics), en resum ens il·lusionem amb la festa de les falles. Ara només ens queda cridar, amb la mateixa il·lusió, davant els xoriços, lladres i corruptes que fan falles els 365 dies de l’any, perquè de ninots estem ben servits, i compten amb jutges que els indulten dels focs purificadors, celebren les festes amb la decència impol·luta, amb netedat i castedat, i malgrat la recreació de figures acusatòries en forma d’escenes falleres per tal d’al·ludir-los, cauen en l’oblit del foc que redueix a cendres la causa, bé judicial, econòmica o social.
Si les falles valen per alguna cosa més que per la festa i la cridòria col·lectiva, estaria bé que canalitzaren esforços per recordar tot l’any que de ninots indultats les Corts estan plantades, i les falles es feien d’estoretes velletes, de les cases humils, no de cares folrades de vaqueta.