El mes més important de l'any a Cullera per al pintor local més rellevant de l'art modern. La Casa de l'Ensenyança acull fins al 3 de setembre una exposició d'Enric Alfons (Cullera, 1949 – València, 2016), l'anomenat 'pintor viatger'.
És la primera vegada que la ciutat presenta una mostra dels seus treballs, una revisió parcial de la seua trajectòria centrada en un treball molt personal que permet identificar-lo, comprendre el seu desenvolupament artístic i distingir-lo dins el seu context històric.
L'Ajuntament de Cullera, a través de les regidories de Cultura i Patrimoni Històric, ha volgut «fer justícia» amb Alfons, en paraules de l'alcalde, Jordi Mayor, l'obra del qual havia quedat ignorada al municipi mentre el pintor estigué en vida.
Malgrat haver exposat als museus més importants d'art modern d'Espanya i Europa, el seu poble natal mai li va fer el suficient cas. L'homenatge que se li va retre a la seua figura fa uns mesos i esta exposició tracten de reparar eixe dany. Per a la màxima autoritat local és «un descàrrec i una lliçó que hem d'aprendre per tal de no tornar a ignorar aquells que fan Cullera universal».
A més, el consistori, amb la col•laboració de Bankia, ha editat el catàleg 'Enric Alfons. Viatjar, conéixer i pintar' en valencià, castellà i anglés per tal de recollir de forma acurada la seua obra. El manual compta amb la col•laboració de figures de la rellevància de Romà de la Calle, Boye Llorens i José María Nieto.

Avançat al seu temps
Una mirada a l'obra d'Alfons ens permet descobrir ja la seua preocupació des dels anys 80 pel drama de la migració, ara tan en voga. Els seus continus viatges pel nord d'Àfrica i Europa li permeteren viure de primera mà les vivències dels qui fugien de la misèria per buscar una eixida als països europeus on veien un futur millor.
Enric Alfons forma part de la generació de pintors valencians de la Transició. Tot i això, es va prodigar relativament poc en els circuits artístics per decisió pròpia. «Esta circumstància juntament amb la conjuntura històrica de la seua maduresa professional, ha facilitat que no se li prestara l'atenció merescuda», diu Llorens en l'esmentat catàleg.
No obstant això, la seua marginalitat, voluntària i assumida com una necessitat de la seua metodologia de treball, no va suposar en cap cas una desconnexió, doncs va exposar amb certa regularitat.
El pintor cullerenc va desenvolupar una pintura figurativa de caràcter neo-expressionista que prenia l'art brut de Jean Dubuffet (1901-1985) com a punt de partida. Fou professor de dibuix de l'Escola de Belles Arts, el que li va permetre aprofitar els períodes vacacionals per a viatjar i conéixer les cultures del seu entorn mediterrani. Es deixà portar per l'exotisme de les formes més primitives d'eixa cultura, guiat a més per referents literaris diversos. Entra d'altres, va recórrer el Marroc, Mauritània, l'Algèria, Tunísia o Albània. Eixos viatges foren el factor determinant per a la consolidació de la seua autonomia artística.
El catedràtic Romà de la Calle assenyala que durant la seua primera etapa, en els anys seixanta, tingué molt a vore amb el compromís polític, explicable pel mateix context del final de la dictadura. Ja en la Transició, Enric Alfons s'entrega a les experiències pictòriques expressives, a l'abric dels seus interessos pel món àrab.  Primer com un fet exòtic, al voltant de la figura de la dona i ja en els anys 90 i en la primera dècada del nou segle des de la mirada de la consciència assumida del món migrant. «Es diria que el compromís torna a deixar-se vore entre els seus pinzells fins al darrer moment», conclou de la Calle.
Per comprovar-ho, es pot fer amb accés lliure a la Sala d'Exposicions de la Casa de l'Ensenyança (C/ Del riu) en horari de vesprades de dimarts a diumenge, de 17.30 fins a les 20.30 h i als matins de dimarts, dimecres i divendres de 10 a 13 h.