De “chimpancés”, “marcianos”, “churus chuchus” i orquestetes de calbot

“El que val, val… i, el que no, pa concejal”

Són les tres de la matinada i estic despert perquè una orquesteta de calbot brama dos carrers més enllà d'on visc. Deteste les festes que se celebren en el carrer, i als que les autoritzen, perquè odie el soroll. Però, he de reconéixer que el “chimpancé” i el “marciano” entre humans sóc jo; i que em perdonen tots els “simios” del món i tots els honorables habitants de Marte, si és que allí hi ha alguna animeta.
“Ese toro bonito ya nació pa semental y, además de bravura, tiene pinta de donjuán… Vaya torito, ay torito guapo, tiene botines y no va descalzo…” Ara toca El Fary, i ho escolte igual o millor que els que estan allí mateix, perquè una altra cosa no, però si parlem d’ altaveus, un queda meravellat per l'extrema potència decibélica i la intensitat sonora que arriben a aconseguir eixos trastos.
“Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” Estos tios van a per totes, ara han posat el pilot automàtic del “techno”, que no és una altra cosa que una aberració musical en què fan “chás” els sintetitzadors i que es basa en una estructura repetitiva que et pot picar el cervell fins a fer-lo rebentar com una magrana. “Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” i així fins a vint o trenta mil vegades, perquè ho entenguem bé. Jo crec que el “techno” es va inventar perquè els cantants, aprofitant la insistència instrumental del gènere, que es repeteix més que l'all, puguen anar a pixar baix l'entaulat o tinguen temps per a fumar-se un cigarret. “Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” Tira-li Mocholí! que açò no s'acaba. Això sí, el realment tendre del “techno” és la forma de ballar-lo. Que finor, que subtilesa… La imatge seria la d'un jove amb pantalons vaquers esgarrats, amb un got de “tubo” ple de ginebra i Fanta, que assentix amb el cap vint o trenta mil vegades, amb cada “Churu Chuchu” i que es mou com un “pato” marejat. Què opinarien d'açò els “chimpancés” i els “marcianos”?
No estic contra les orquestetes de calbot, perquè estos hòmens també tenen dret a guanyar-se la pataqueta, però si que estic en desacord en els què permeten les seues actuacions a la nit. Vegem-ho bé: si estan de 12 a 5 de la matinada, són 5 hores de castanya; per què no de 4 de la vesprada a 9 de la nit? No són també 5 hores? I altres preguntes: per què deixen que bramen en el carrer? (aclarisc, perquè no hagen malentesos, que un dels significats del verb bramar és “cantar desentonadament”), per què no se'n van a un polígon industrial, a un saló social insonoritzat o a la Penyeta del Moro?
Ara, anava a entrecomillar la cançó que sona, però la interpreten en un anglés de Riola que faria de la meua transcripció tota una irreverència a la llengua de Shakespeare que, al cap i a la fi, era un home bo.
Al que anàvem, continue pegant canya, o és que a mi no m'estan donant pel saquet? Jugant, jugant i donant-li voltes al nano a esta redacció, són ja més de les quatre. Estos atacs acústics al silenci de la nit són aprovats pels habituals regidors de festes de torn que, fundant-se en terminologies com “servici social”, “joventut”, “popular” i, inclús, arribant a utilitzar la paraula “cultura”, té collons la cosa! atempten contra el dret al descans que assistix a qualsevol ciutadà. Sí, he dit dret! No pensen ni per un moment que en un entorn social hi ha gent que també vol dormir, altres que han d'alçar-se prompte per a anar a treballar, altres que estan malalts i, per desgràcia, també pot haver-hi algú que estiga en l'agonia i la lluita entre la vida o la mort, o familiars de difunts recents que del que menys tenen ganes és de festa. On està el respecte i la tolerància? Senyors polítics, el soroll, la intransigència i la tossuderia pel “és que això és el que li agrada a la gent”, degraden i són de tot, menys cultura. I, a més, només de pensar que el “Churu Chuchu” es paga amb part dels meus imposts (d'açò se salven els “chimpancés” i “marcianos”) fan bona eixa màxima del poble pla que diu “el que val, val… i, el que no, pa concejal”.
“Jarto garbanso ya no podía más, me estaba cagando, iba a reventar, pegué un esquinaso y me colé en un bar, corrí buscando el vate hasta que lo pude encontrá. Y al empujá la puerta, la puerta estaba serrá, había otro tío cagando y yo no podía más. Yo estaba sudando y sudando y con las piennas apretás, o sale pronto ese tío o aquí mismo me voy a giñá. Quillo caga ya...” Bé està això, xe, cada cosa el que siga! Em sonava a Mojinos Escozíos i, he de reconéixer-ho, he buscat la lletra en Sant Google. Hi ha valgut la pena l'esforç, no?
“Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu… i quaranta mil turuntus tuuuuus més”. Una altra “techno”, es veu que el cantant tenia ganes de tornar a pixar.
Quan pague el pròxim rebut de contribució, només de saber que algun euro que altre és per a tot açò, em va a agafar un “silinbloc”.
“Una paloma blanca a los ojos me miró, una paloma blanca que al verme triste lloró porque me marché muy lejos de ti…”  Redéu, Georgie Dann; estos tios li peguen a tot. Tira, carro avant. Igual acabem escoltant Juanita Banana, Paquito el Chocolatero i el pasdoble “València” per a tancar com toca per açí.
Bo, a pesar de tot, saben què els he de dir? Que esta nit en vela, almenys, m'ha servit per a escriure este pessiguet i per a estar amb tots vostés, amb els que lligen, que som quatre gats, algun “chimpancé” i algun “marciano”… Tots, crec, caminem més perduts en este món de “Churus Chuchus” que un pet en un jacuzzi. Bona nit, cresol.