Deixar-se veure

Sixto Ferrero | L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Els analistes polítics, amb residència a zona alta, seca i freda, ho veuen clar. De manera divergent, però clar, com l’aigua —no la de la Ribera, que és poc salubre i en poca quantitat—, com la del Manzanares que aquest riu, d’importància vital pels madrilenys, sí que és un riu —com Déu mana—, i té les seues aigües tan clares —des de fa poques dècades però, perquè anys enrere estava putrefacte, en done fe— que als analistes polítics dels dos grans partits —grans perquè ells s’erigeixen únics o conductors i canalitzadors del tarannà de l’Estat—, fan l’estratègia tal com si foren estrategs militars. I com a bons estrategs veuen que el desenllaç de les eleccions europees passa per guanyar la plaça de València. València és la clau. De l’èxit o el fracàs. I per això des de Madrid tant uns com els altres envien els seus caps visibles, aspirants i hidalgos a que facen l’arenga als seus «pupils llevantins». D’ençà que començàrem el 2014, i finals del 2013, quantes vegades ha vingut algun peix gros, —hidalgo cavaller, perdó—, del PP a piular-nos el rotllo i quantes vegades Alberto Fabra ha dit amb la boqueta petita: «ens cal millor i més finançament»? ho ha dit tan amesurat que ni tan sol es molesten ja ni per contestar-li, com el darrer dia Rajoy en allò de la Intermunicipal, feta per cert també a València. I per què venen tant a València, els del PP, i des de la Meseta? clar, com l’aigua del Manzanares, perquè saben que els pinta negre, guanyar ací les europees i guanyar l’any vinent, i cal reforçar la imatge del partit nacional, perquè la de l’«autonòmico-regional» ja se l’han polit a mastegades d’indecència i poc o res els queda fer, només que aguantar el que es puga i com es puga i amb els mesos que queden a veure si remunten. El que tenen clar és que mantindre València és mitja victòria europea i nacional, i a preguntes nècies respostes ambigües: «Mas financiación. És una ciudad de las más cuidadas del Mediterranio o no hay un solo lugar de la Comunidad Valenciana donde no haya alguien enarbolando una bandera del PP».
Però això també ho saben els «tocallos» de la vorera d’enfront, residencial que no ideològica, i també han incrementat la presència per «terres llevantines», però la diferència és que els del PSOE se saben guanyadors, bé o, es creuen guanyadors, que això encara està per veure, i Ximo els ha fet prou la feina bruta, als de Madrid. Els ha impregnat d’una decència política i democràtica sense precedents en el socialisme ibèric, amb allò de les primàries que només se les cregueren ells i els acòlits, i a més les enquestes diuen que ells serien, rere al PP, els més votats ací, que també està per veure això. Per si de cas, que ja saben com els ha anant per ací i com li va al cap Rubalcaba per allà, envien a la senyora Valenciano. Res més lluny de ser valenciana. Ni parlar-ne, ni de llengua ni de valencians, toca parlar d’Europa per a ella i els jovenívols recollits el darrer dia en un fòrum a València. Ara toca zero propostes, amb això coincideixen els dos: el PP i el PSOE. En fer gran la bola del bipartidisme, per a sobreviure sense proposar res ni solucionar res. El que ve a dir ací la senyora Valenciano és: «la derecha intenta que la gente no se movilice», i el senyor Ciscar davant la tribuna de dirigents populars i referint-se al president i el partit: «representa la estabilidad que necesitamos para salir adelante frente al radicalismo de la izquierda».
Allò que no diuen ni uns ni altres és que segons els estudis estadístics sobre intenció de vot que s’han fet des dels darrers mesos fins ara, l’abstenció facilita la victòria del PP, perquè el seu electorat, el de base, sempre vota, mentre que els votants del PSOE —els denominen d’esquerres, però em permet dubtar-ho—, davant d’allò que diuen desafecció política tendeixen a quedar-se a casa, és a dir que no voten. Per això a uns els interessa que no voten en massa i als altres que sí ho facen. És a dir que de propostes per a les eleccions i com ens pot afectar o beneficar estar representats per ells a Europa res de res, el que els interessa és deixar-se veure per l’escenari que ells consideren clau, però per mantindre el status quo, no general, sinó el dels seus propis interessos.
Altra cosa és l’obsessió pel bipartidisme, però això és altre tema,... o, ara dubte que no estiga tot lligat en mantindre l’engranatge dels «megapartits» per mantindre la panxa plena, la poltrona calenta i els votants contents amb les molletes que els deixen caure.