El delegat

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Una de les coses que més emociona els xiquets en començar el curs és prendre possessió del càrrec de delegat. Qui no s’ha presentat a tal meritori càrrec al llarg de la seua vida estudiantil? Desprès, una vegada passat el temps, el transcurs del propi curs, ens adonem que ser delegat no és tanta cosa, si fa no fa fer de boc expiatori quan marxa el professor i fer de servent quan aquest necessita guix. Aleshores, qui no ha estat triat delegat, càrrec que comporta una alta càrrega de popularitat, es veu alleujat per estar desproveït de tasques de servatge al professor, però qui malauradament havia acceptat el càrrec, amb tota la pompa i circumstància i l’acte de proclamació democràtica adjacent, es veu amb l’angoixa que li provoca la responsabilitat: un dia destapar un amic, altre delatar una malifeta i altra portar guix, papers o qualsevol comanda. Ser delegat de classe, no és un bon càrrec, ara ser-ho del govern al País valencià es un orgull, però que, a poc a poc et fa sentir les mateixes angoixes que un xiquet delegat de classe, i més si Fabra et diu que has de vetllar pel finançament dels valencians i pal·liar el dèficit històric, perquè d’aquest mes no passem i les factures ens estan posant la soga al coll. Aleshores, com a delegat del govern i enllaç amb el President de la Generalitat, has d’anar amb la cantarella a Rajoy, quan de sobte apareix Montoro, i et diu: «¡delegado! bon vent i barca nova. Cap a València que fa calor i vostès ací no pinten fava».
Ara toca proclamar Felip VI, no que vinga Serafín a demanar almoines, ni encara que es deixe la pell, com ha dit ell, que de pell de bou, pels «Madriles» ja en tenen prou, i ser delegat tampoc és tan important, ni cap mèrit. Més bé, un càrrec secundari, el que no vol ningú i hi posen qui no destorba.
Per molt canvi de delegat, nihil novi sub sole, i de sol ací, en tenim a gavelles. Xavos pocs, però deutes i corrupció més que hores de sol.