El passat diumenge 16 de gener el Grup senderista Olivetes Xafaes empren la 1ª caminada de l’any que acaba de començar i la ruta 25 de les caminades saludables entre arròs i taronges que en aquesta ocasió ens portarà a la muntanyeta i ermita de Sant Miquel al terme municipal de Corbera. De nou tenim que tornar al compliment estricte de les normes preventives del Covid-19 que mai havíem oblidat però d’alguna manera havíem relaxat donada la bona evolució de la pandèmia fins a poc més d’un mes.
Algo més de les 8 hores eixim des de la placeta del convent amb dues grups diferenciats cap el camí de Riola i en passar el pont del Xúquer baixem uns graons i girem cap a la dreta per travessar la carretera per baix, tot seguit pel costat del riu i aigües amunt arribem a l’assut per la part de Riola, on creuem la Sequia Major i per un dels trams més bonics del cordó del Xúquer arribem a Polinyà on pujant per la passarel.la travessem el poble per a buscar la font de Benicull però abans fem una parada al cementiri de Polinyà on jeuen les despulles del nostre president d’honor i amic JOANOT Presència que aviat farà un any que ens va deixar per seguir un altre camí en solitari.
La seua sepultura no deixa indiferent a ningú, res queda per a la improvisació i ens crida molt l’atenció l’epitafi que hi ha inscrit que es el títol de la crònica i que ell ja tenia decidida i escrita amb francès per retre honor a la llengua amb la que va viure a la seua infantessa i adolescència, res més que es tracta d’un poema de Walt Whitman escrit en homenatge a Abraham Lincoln després del seu assassinat en 1865.
Es tracta d’un poema altament metafòric i amb molta profunditat per a l’ànima i que a Joanot li va com anell al dit, ningú mor si perduren les seues empremtes, aquest poema es va fer molt popular amb la pel•lícula “El club de los poetas muertos” a principis dels anys 90. Una de les empremtes de Joanot entre tantes va ser el projecte que estem desenvolupant el grup senderista Olivetes Xafaes a la comarca de la Ribera Baixa i es per això que cada vegada que flaquegem o dubtem hem de pensar amb Joanot com aquell professor de literatura de la pel•lícula recitant el ...oh Capitán! Mi capitán!...i retrobar el camí que mai hem de deixar. De nou continuem el camí per arribar a la font de Benicull, pels seus indrets i prop d’un ullal que brolla allí, on esmorzarem per agafar energies i continuar pel camí de Serratosa en direcció a Corbera per arribar a la muntanyeta i runes de l’ermita de Sant Miquel i pujant totes i tots els que ho desitgen per gaudir del que queda de l’ermita i les meravelloses vistes.
Segons fonts de Salvador Vercher i Lletí, historiador i cronista corberà, es tracta d’un edifici erigit a mitjans del segle XIII pels colonitzadors que repoblaren les terres valencianes despès de la conquesta pel Rei Jaume I, però existeixen evidencies documentades de que molt abans va haver un assentament humà corresponent a l’era de bronze valencià, després es va construir en l’època islàmica una torre de guaita que formava part del sistema defensiu del castell de Corbera i que es conserva un mur en les runes actuals. I ja muntanyeta cap a baix anem a buscar el camí de l’esquerre cap el molí de Monsalvà, a Riola i novament a Sueca al voltant de les 14 hores, i quina millor manera d’acabar la crònica amb una frase molt clàssica i que també ens recorda la pel•lícula abans esmentada, CARPE DIEM (gaudim del moment).