El passat cap de setmana un autobús ple d’Olivetes Xafaes, mamprenia camí cara  Ordesa. Eren les 3 de la matinada del dissabte i totes ben carregades amb equipatge i  un poc de menjar. Coixinets també per poder fer alguna becadeta, qui va poder. La  primera parada reglamentària per la zona de Javalambre i la segona per Saragossa.  Estirada de cames, beure, menjar i altres necessitats. Continuem i arribem a Nerín, poble de 20 habitants, on fem un esmorzaret a la terrasseta del bar, ja respirant l’aire  pur dels 1.170 metres d’altitud. Un autobús-taxi ens puja fins a Cuello Gordo, a 2.200  metres, per un camí replet de curves molt tancades. Què volem? Són els Pirineus.  Comencem la ruta cara el Mirador fins ben a prop del Refugi de Góriz. Hem de dir que la Vall d’Ordesa va ser declarada Parc Nacional per Reial Decret el 1918. Més avant, en  1982 va ser ampliada i reclassificada i es va anomenar "Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido", ampliant la seua superfície de 2.100 a 15.696 hectàrees. Forma part  de la Reserva de la Biosfera i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i és el segon  Parc Nacional més antic d’Espanya.
Anem caminant per dalt de les parets del Canyó de més de 800 metres des del fons de  la Vall i les muntanyes van arrimant-se per tots els costats. Les pedres ben escarpades  formant camí. Estem al cim i allà baix divisem el riu, persones diminutes pel sender que  faríem nosaltres l’endemà. Tota una vall dalt del món i al fons les Grades del Soaso.  Són uns escalons naturals pels que cau el riu Arazas, que envolten el Circ Glaciar del Soaso, sobre una falda de flors grogues. Allà baix vegem la Cola del Caballo. I enfront  el Mont Perdut, també conegut com Punta de Treserols, el tercer cim dels Pirineus  amb els seus 3.355 metres.
Àguiles i voltors per dalt i marmotes per baix formen part de la fauna. Nosaltres també  tenim fam i dinem mirant de front el Mont Perdut, ben descansats damunt la brossa. El  sol ja comença a calfar amb força i tornem, esta vegada pel sender més fàcil i menys  vertiginós. Hem fet uns 12 km i l’autobús-taxi ens torna a Nerín, on una cerveseta ens  fa la vida més agradable. D’allí, el nostre conductor ens espera i baixem el camí difícil.  Entre olé i olé aplaudint cada maniobra del jove Rubén. Tot un professional del volant. Arribem a l’hotel Edelweis, com les flors de la Prada, i ja a sopar als diversos  restaurants del poble i a dormir, que el dia ha estat molt llarg i cundidoret. 
L’endemà, diumenge, a les 7 del matí, tots en peu, maletes a punt i a desdejunar.  Contents d’haver passat una bona nit i de tornar a estar junts. Els taxis ens porten a la  Prada d’Ordesa per a fer la ruta de la "Cascada de la Cola del Caballo", esta vegada des  de baix. El sender és idíl.lic, els arbres ens tapen tot el sol i caminem fresquets seguint  el riu. El desnivell total és de 500 metres. Les cascades d’Arripas, La Cueva i El Estrecho,  amb els seus miradors on parem, contemplem, sentim, escoltem... Quina meravella de  la natura!. No tenim prou mans per a tanta foto. Seguim caminant pel bosc d’avets,  pins negres i faigs, fins les Grades de Soaso, magnífica cascada. I pas rere pas fins  entrar al Circ Glaciar de Soaso. Ací ens quedem sense paraules. Com diu Gemma,  sembla la pel.lícula de El Rey León. Les vaques pastant al seu ritme, a l’altra part del  riu. Ahí està la "Cascada Cola del Caballo". Davant de nosaltres i acaparant totes les  mirades. Majestuosa, forta, amb ritme. Ja ni ens adonem del cansament. Tot l’esforç  queda recompensat. Esmorzem i a desfer el camí. En total 20 km de joia natural.
Autobús i a Torla a per un bon dinar amb alegria i un Pacharán per tornar més  contents encara.
Puntuals a les 16:30 a l’autobús i cara Sueca. L’entrada a les 23:30h. Ha estat un cap  de setmana insuperable. L’últim senderisme de muntanya de la temporada. El remat  final. Arribats a este punt hem de fer menció a eixes tres persones que per motius  familiars no han pogut estar amb nosaltres, Sergi, Joana i la meua María José. Vos hem  trobat a faltar, però no patiu, tornarem i ho viureu. I cóm no, agrair el bon treball,  diligència i paciència de Toni el president, Ángeles i totes les persones que fan possible  el bon ambient d’este gran grup. Amunt Olivetes!