El rei de la casa

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Un rei no s’hi deu de preguntar mai per què és rei? M’ho pregunte. Bé entenc que en temps pretèrits, posem per cas en l’edat mitjana quan la terra nostra estava dirigida per senyors i la vida d’un esser humà valia allò que les seues mans estaven disposades a treballar durant un jorn, entre feus, viles reials i terres eclesiàstiques on els abats exercien també de senyors feudals, el rei, en veure’s coronat deuria pensar que algú, en aquest cas el rei, havia de posar seny en tot aquell enrenou de conflictes d’interessos. Per tant heretar el títol de rei devia ser una cosa ben justificada per l’experiència familiar. Si tota la família ha estat sempre fent de rei, amb batalles guanyades i perdudes, es devia donar per fet que el nou rei estava preparat, per l’absorció de procediments habituals, per proximitat, legitimitzat. Com solem dir en altre contextos: ho tindrien mamat, això de fer de rei. Després amb el pas dels anys, la història i qui l’estudien ja s’encarregaran de dir si fou o no bon rei.
Però ara, que per demanar xafar una sala pública cal demanar-ho per instància, on tot està burocratitzat i a cada lloc hi ha un encarregat que pren decisions, a més jerarquitzades, fins arribar al president d’un país, o el president de la cambra parlamentària, conservar una figura representativa de temps pretèrits, certament queda una mica en desús, o si més no absurd, de no ser que realment se’ns diga que té un buidatge de poder el qual no és cert. Si el rei no decideix, com antuvi, sinó que només representa, allò d’antuvi o arcaic, per a què vol ser rei, o més encara per a què volem una figura decorativa? Per pur barroquisme?. Però això, pense, que només ens ho podem preguntar els vassalls, o ben bé la ciutadania que valem allò que les nostres mans, o per extensió les nostres neurones, estiguen capaces de treballar durant un jorn. Certament algunes coses no han canviat massa des de l’edat mitjana. Però la figura o la necessitat, o la justificació d’un rei, sí.
El nou rei d’Espanya, el fascinant Felipe VI, tampoc s’ha hagut de preguntar per què és rei, creuen que s’ho haurà preguntat mai, per què sóc jo rei, què he fet tan transcendental en els darrers anys, que haja revertit la condició social dels espanyols per a que m’aclamen fins el punt de convertir-me en rei?; exercir de príncep? Però això no deixa d’estar un escalafó per baix de la jerarquització burocràtica i meritòria. El mèrit, o el bany d’èxit, se l’enduu qui està dalt. El rei, i no el príncep.
Antuvi, com deia, guanyar una guerra important i aconseguir l’annexió d’una bona extensió de terra era motiu suficient, juntament al llinatge, el cognom, per convertir-se en rei, però avui, quina annexió ha aconseguit Felipe VI, o quin tractat ha solucionat? No s’ho deu de preguntar, sinó que deu pensar que això ho té mamat, des del bressol. No obstant, el nou rei d’Espanya, amb la idea de fer mèrits que solucionen la pregunta als vassalls, ell ho té clar això de per què és rei, ha preparat un llistat de criteris per classificar, acotar i posar en vàlua els regals que pot o no pot rebre ell, com a rei, i la seua família. Ha preparat deu criteris. L’onzè, deixa ben clar que les herències, es donaran o passaran al Patrimoni Nacional o s’entregaran a institucions públiques o associacions sense ànim de lucre. Compte, els criteris són els del rei, per això explica que la generositat té uns límits, si s’indica que l’herència té una finalitat específica, posem per cas, l’herència de la corona; això no pot recaure en els vassalls, no estem fets a ser reis, ni ho tenim mamant i a més ens ho preguntaríem tothora, què he fet jo per a merèixer açò?
El rei simplement és rei perquè sí, que és una finalitat prou específica, i la justificació està en ell mateix, perquè vol ser-ho, abans però es recobria de mística: per gràcia de Déu; això també val ara?. La resta claudiquem de preguntar-li-ho.