El Soro, el solo i les cortines de fum

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Molts músics de la demarcació de València, entre els quals m’incloc,  segur que han viscut l’experiència, o l’han escoltada explicar, d’aquells concerts de pasdoble taurins que tan agradaven fer, fa cosa de deu anys, o tal vegada uns quants més. Dic: agradava fer, perquè ara potser no se’n fan tants però, això és un altre tema. En aquells concerts de pasdobles taurins, els quals s’organitzaven al voltant de les festivitats locals i allà on s’hi celebraven bous en plaça o bous al carrer, fa cosa d’una dècada (o un poc més), se solia fer un, no sé si merescut o no, homenatge a Vicente Ruiz “el Soro”. Aleshores l’extorero no crec que es plantegés tornar a la feina sinó que, sembla ser, pel que veig a les hemeroteques, que la cosa era comentar els passes i sortejos del toreig. El que fan i feien els altres. Ell, en els merescuts o no, homenatges que rebia durant els concerts de pasdobles taurins, es feia el murri, el llongui. Arribat el moment, i prèviament premeditat i , potser consensuat, s’interpretava el pasdoble homònim: Vicente Ruiz “el Soro”. Tot seguit, protocol·làriament, perquè hi he participat en diversos concerts a diferents pobles i amb bandes diferents i sempre se seguia el mateix protocol i procediment, bé pel mantenidor de l’acte o bé pel director de la banda, tot just abans de començar el pasdoble dedicat al torero de Foios, algú el convidava a pujar a l’escenari. Aleshores ell, desmillorat físicament i evidenciant que la seua valentia torera li havia afligit una lesió que li marcava el pas, literalment, es feia de pregar. Com si no volgués, humilment, traure protagonisme als músics, a la banda. Però al final, com marcava el guió, hi acceptava.
Una vegada dalt, amb una indicació, un trompeta s’hi brindava a deixar-li l’instrument. Ell sempre ho refusava. Entre somrisos deia: «fa temps que no toque, no sé si podré, ja veure’m com va la cosa,...». Pantomima. Prenia la trompeta aliena i sense calfar ni provar si allò li anava bé, prenia posicionament davant la gent, i davant la banda, tal com si fos un concert per a trompeta solista i banda. La gent, torera aficionada, amants de la tauromàquia, esclatava en aplaudiments. Tot seguit començava el pasdoble dedicat al torero de Foios. Pasdoble efectista, melodiós, enèrgic i vigorós, i amb solo de trompeta. En arribar els compassos previs al solo, el torero prenia posició obrint les cames, fixant-les al terra, tal com si anés a fer una rebuda a porta gaiola, es col·locava la trompeta a la boca i allà que s’hi llençava amb el solo, mentre la banda l’acompanyava. No li calia mirar el director ni cap indicació. Ho tenia memoritzat, o allò més probable, més que practicat, era habitual.
L’home tocava mentre el públic entregat se’l mirava bocabadat. Un torero que toca el seu propi solo de trompeta, en el seu propi pasdoble!. Això qui ho fa? Ningú. Cap torero té aquesta formació humanística. El Soro és un intel·lectual, un home de seny, gran torero i magnífic comunicador. L’auditori estava entregat. Però la veritat és que el Soro toca de pena, el seu so és similar al mateix que pot produir una cabra tocant la trompeta, i el suor i les venes inflades denoten la tensió per on passava en el moment del solo. Potser és el pitjor trompeta del món. No, és el pitjor trompeta del món, almenys el pitjor que he escoltat jo. Té un parer a Louis Armstrong, amb les galtes inflades i el posat, però és musicalment penós. De riure, i molt. Tanmateix, aquella epopeia musical no és rebuda així pel públic entregat, si no més bé tot el contrari. El Soro és un valent, un agosarat, un home capaç de matar bous i tocar el solo del seu pasdoble, a la perfecció, i sense mirar el director, si no al «tendido», al públic melòman i entès.
Qui recorda com torejava el Soro? Bé, malament, regular, discret,..., aleshores recordaven els aficionats i admiradors taurins que el Soro tocava el seu pasdoble amb valentia. Ell al final es treia la trompeta de la boca amb vigor, com quan fan una sèrie de passes de pit i tot ha anat rodat i s’aparten dels pitons del bou donant-li les espatlles. Una feina ben feta. Tan ben feta que feia oblidar si el Soro era o no bon torero, això quedava oblidat, o potser en l’imaginari, el fet en aquell moment era la proesa que aquell senyor de Foios feia amb la trompeta. Era el comentari, la conversa, l’anècdota que s’estenia a epopeia, a mite, a...
Ara resulta que volen prohibir els bous al carrer, per proposta d’EUPV, i al PP li ha faltat l‘aire per fer-se seu el debat: atac a les senyes, això és una tradició del poble valencià,..., pense si els bons dirigents d’EUPV no havien pensat que farien seua, els dirigents del PP, la cosa i s’ho prendrien com una ofensa al poble i a ells mateixos. La cosa és, que han obert un debat, tot just ara que hi ha més consellers del PP imputats i processats, que Montoro i Rajoy diuen que no es reuneix amb Fabra ni per prendre un cafè, que si volem diners anem al FLA i paguem interessos,... no entenc com EUPV els ha ofert una cortina, que ben prompte l’han fet córrer, per a que no es parle del finançament, i això que també han publicat les balances fiscals i no vull recordar els milers de milions que ens deuen.
No dubte que el debat dels bous és necessari i interessant però, caldrà solucionar com paguem i mengem. Estic segur que EUPV ho feia de bona fe, però sembla mentida que no coneguen a aquest governants. Poc es parlarà del desficaci, de les noves privatitzacions de Cacsa, del descontrol,..., però recordarem que el Soro tocava el seu solo de trompeta. Allà Podemos, ací els bous, cortines de fum.