El tio Batiste i el Ferrari de Cristiano Ronaldo

“En el que gastarà eixe cotxe en un mes, plante jo de tomaques valencianes tots els bancals d’Espanya”

En ma casa mane jo, però tots els matins, a primera hora, la meua dona em diu que és tot el que he de manar.
Hui tocava buscar Batiste perquè ens plantara unes tomaqueres en un trosset de terra que tenim en la caseta de camp.
- I, sinó, menjaràs tomaques del mercat!
Batiste és un llaurador dels d’abans de la guerra, un autèntic enginyer de la llegona… He anat a buscar-lo esta vesprada a la seua oficina, el casino. Allí estava jugant una partida al chamelo.
- Batiste, bon dia, m’ha dit la meua dona que…
- Mutis i callosa! No veus que tinc el cabet en la faena -m’ha tallat amb mala llet-.
- Ahí va el “caixó de llimonaes”! PAAAAM! -deixa caure el sis doble pegant un esclafit en el marbre de la taula com si la fitxa fora un masclet-.
No hi ha dubte, en la taula mana Batiste i no com jo en ma casa, vaja.
Acaba la partida, s’alça de la taula i esgota l’últim glopet del nubolet que s’estava fent abans de dirigir-se a mi, que estava en la barra esperant-lo.
- Has vist? D’esta demostració no els vaig a cobrar res. Ché, collons, si vaig ser jo el que va inventar açò del chamelo. Bó, què volies?
-Res, Batiste, que la meua dona vol que plantes unes tomaqueres en la caseta.
-Això està fet. Plantaré unes tomaques valencianes que et vas a xuplar els dits. Demà ho tens solucionat. Au, anem.
Li acompanye a l’eixida. Ja en el carrer, es dirigix cap a la seua bicicleta que té recolzada en la bústia de correus.
-Mira que Ferrari tinc, com el del Ronaldo eixe que ha fitxat el Madrid. No has vist la tele este migdia?
-No, Batiste. Què ha passat?
-Res, el Ronaldo eixe que ens lo posen fins en la sopa. Estava jo menjant-me el meu arròs caldós amb espinacs tan a gust i roda i volta Ronaldo per a ací, Ronaldo per allà. Un figurí, ché, que quan vinga per Mestalla li anem a apegar una tocata que va a caure de cul, ja ho veuràs.
-El paio lluïx un moreno de pell que és nota que no ho ha agafat collint taronges; “sortijotes” que pesaran un quilo i un “rellonchot” que m’ho pose jo i em diuen que porte una ceba. Tot “a lo grande”, ché. I, per si no fóra poc, un “cochaso” de collons de mico. Menut Ferrari! Va a peu el xiquet! Je, je! En el que gastarà eixe cotxe en un mes, plante jo de tomaques valencianes tots els bancals d’Espanya.
-Ara bé, saps en que m’he fixat? -em pregunta-.
-No, Batiste, no. En què?
-Quan ha anat a agarrar el cotxe tenia tots els fars i el retrovisor ple de rantelles. Té collons la cosa, fixa’t, igual que jo en la bicicleta.
Es va posar a rascar amb les seues ungles alguns mosquitets apegats en el farol i el timbre. Va agafar alguns amb el dit, me’ls va ensenyar i continuà parlant.
-Per a estos animalets no hi ha diferències de classes, per a ells tots els hòmens són iguals. Els “cacaus” determinen qui pertany a la classe baixa, mitja o alta, però les rantelles igual van al Ferrari del Ronaldo que a la bicicleta del Batiste. A més, jo tinc més rantelles que ell… fixa’t, fixa’t…  -em va dir, assenyalant-me els parafangs atibacats de mosquitets-.
- Qué gran eres Batiste! Però… que gran!