• Sixto Ferrero | L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Fa uns dies a recer de les II jornades del Despertar d’un poble, organitzades per l’Ullal Cultural d’Algemesí, va tindre lloc una conferència, breu i sucosa, erudita i planera, alhora que il·lustrativa i didàctica —perdonen l’adjectivació però fou una fructuosa i deliciosa xerrada—, sobre la figura de “Josep Marco: algemesinenc i maulet destacat”, a càrrec del professor universitari Vicent Josep Escartí. El professor, fent una ubicació històrica de la situació temporal, social i característica que va desembocar en la guerra de successió i parlant sobre la implicació dels valencians en aquesta, va dissertar diverses afirmacions, entre altres, i amb un to jocós i eloqüent, digué que els valencians sempre hem tingut mala sort o sempre hem arribat tard en els moments decisius i, conseqüentment, sempre ens ha tocat la grossa, pejorativament parlant: poc o res férem en la guerra de 1707, però Felip V ens castigà de valent, sens pietat, malgrat la súplica reiterada dels proborbònics pregant redempció reial, doncs no. Crema de Xàtiva, eliminació de furs, assassinats, empresonaments,... Altres de les afirmacions, al·ludien que els valencians, —alguns valencians seria més just—, històricament sempre han sigut molt pillastres, a causa del bandolerisme, pràctica que duia a terme Josep Marco abans de militaritzar-se, imperant a la Ribera, i que allò de fer-la grossa i després fer-se el llonguis estava en el genoma dels valencians, almenys, això volia explicar el professor Escartí. Tot i volent fer, un clar paral·lelisme amb tots els cassos de corrupció actuals, que no deixen de ser «actes de pillastreria», i les antigues bandositats entre camins, atzucacs i vorals tenebrosos riberencs. Fins i tot afirmava també, que devegades, mercenaris i bandolers valencians anaven fins a Madrid, votaven ordres, propietats i diligències reials per tal d’arribar ala carcel madrilenya on s’hi torbava pres algun bandoler amic i d’allà que el treien per a tot seguit fotre el camp i escapolir-se.
Tot això que el professor Escartídeia, era, emprant la broma, per fer un retrat de la societat al voltant del segle XVIII que havien significat clars exemples de que la manera de fer d’alguns valencians quedava justificada des de l’historicisme, o si em permeten, podem dir que sempre hi ha hagut «jurisprudència en la pillastreria» dels valencians. Tant és així que un dels factòtums i venerables valencians, senyor Blasco Ibáñez, «multihonrable» i insigne recordat de la glòria valenciana de flors, llums, amors, i que poc o res a escrit en valencià, potser llevant de la llista de la compra, ha hagut d’arribar una investigadora sevillana, Inmaculada Serón, qui ha investigat les edicions de Martínez Lafuente amb l’editorial valencianaPrometeo, i com aquesta havia aconseguit publicar la col·lecció de drames Shakespearians, amb un senyor el qual, tots els investigadors que s’hi hanatrevit, s’han trobat que no hi ha res que el puga identificar. Com si aquest senyor Martínez Lafuente, autor de les traduccions de Shakespeare i publicats per Prometeo se l’hagués tragat la terra, després d’aparèixer els diversos volums de les obres. Aquesta investigadora i professora universitària afirma, que Basco Ibáñez i Martínez Lafuente són la mateixa persona i que aquest, el valencià il·lustre, emprà un pseudònim perquè les edicions dels volums dels drames Shakespearians eren un plagi d’altres traduccions més antigues i a més a més les que faltaven, que no havien estat traduïdes de l’anglès, ell no ho feu, sinó que emprà traduccions del francès per a traduir-les, això sí, a l’espanyol, evidentment.
Allò més sorprenent és, que la investigadora Serón demanà informació a la casa museu Blasquista i al responsable de la seua bibliografia i diu que no saben res. Qualsevol reconeix res, senyors, si de pillastres som els primers de la llista i a qualsevol li ha pogut passar que volent fer una cosa, per bona voluntat, com la idea de publicar obres cultes universal a baix preu, com pretenia Blasco Ibáñez, t’isca una investigadora i diga que has plagiat i comés un delicte intel·lectual. L’excusarem, perquè ja tenim experiència en confiar en corruptes, tramposos i bandolers.
Ara diran que ens ha caigut un mite. Bé, en cas que per a vostès, Blasco ho fos. Per a mi, un pillastre més.
Sixto Ferrero