Contra les segones oportunitats

Contra les segones oportunitats

Miércoles, 14 de mayo de 2014 | e6d.es

• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

En aquest món tan competitiu, rivalitzat i global en què ens està tocant viure, ara mateix, no té cabuda la segona oportunitat. «Tothom en té dret!», sempre havia sentit dir com a resposta laudatòria a tots aquells que sempre han esperat que algú erre per condemnar-lo i negar-li l’oportunitat de redimir-se, refer-se o reeixir-se. La segona oportunitat, no sé si un dret constitucional o adquirit per l’aprenentatge dels humans sociològicament, era fins fa uns anys un dret universal. El cas és, que la competitivitat, allò que justament ens reclamava centre-Europa als mediterranis: «vostès si volen superar la crisi, i rebre els nostres diners en forma d’ajuda, han de ser competitius en el treball», ens deia Merkel, la EU i la CE per l’any 2008, no deixa que aquest dret de la segona oportunitat s’acomplisca amb llibertat sinó que condiciona, amb les condicions imposades per altres, el dret a corregir-se. El fulmina. Qui té dret ara a la segona oportunitat en qualsevol àmbit personal, laboral o...? Res a fer. Aquest dret, tan democràtic, és la via per la qual s’eliminen contrincants o aspirants a un mateix objectiu siga el camp de la vida que siga.
Ara, també cal posar-se avui dia en la pell del qui atorga espúries segones oportunitats. Corre un risc quasi inusitat. Si l’atorga, i qui la rep erra novament, la culpa en forma de responsabilitat recau més en aquell qui l’atorga, que en qui la rep, per tant aquest tampoc tindrà dret a seguir atorgant segones oportunitats. Potser ho perd tot, fins i tot la seua pròpia fiabilitat i honorabilitat. És tot massa maquiavèl·lic per a dedicar-se a atorgar oportunitats per la vida i segurament per això és un dret que escasseja. La segona oportunitat és massa càrrega impositiva avui i ningú, pocs, volen tindre aquesta càrrega de consciència. També és cert que aquesta nova oportunitat cal guanyar-se-la. No val només en recordar allò de: «tothom en té dret!». Cal, com a mínim, mostrar interès en desitjar-la, en voler aferrar-se a aquesta nova oportunitat de fer les coses bé o aprofitar-la per eixir endavant.
Llegia fa uns dies en l’artsjournal un exemple de segones oportunitats, dels pocs exemple que pots trobar avui, com dèiem, i em va sorprendre perquè tot just la noticia venia del país del somni, potser allà on les segones oportunitats més raó de ser havien tingut per fer endavant un país del no-res. Als EUA, deien que havien constatat que en els darrers mesos hi havia hagut un increment considerable de compra de quadres d’artistes vells. Alguns d’ells amb més de vuitanta anys. Però el paradigma de tot plegat era, que aquests artistes a més de ser vells, eren els primers quadres que venien al públic, no perquè fins ara no exposaren o no pintaren, la majoria havia pintat tota la vida i exposat amb regularitat a galeries, cafeteries,..., però semblava ser, que la societat americana, encara en un percentatge reduït tenint en compte el nombre d’habitants però, suficientment significatiu com per a prestar-li atenció, estava prenent consciència que aquest vells proposaven un art experimentat i de qualitat i que a molts compradors, els pagava la pena o els feia goig comprar quadres d’aquest vells pintors i pintores. És evident que per a aquestes pintores i pintors, velles i vells, que la gent comence a interessar-se pels seus quadres i a més a més els compre, és si més no una segona oportunitat que els ha donat tan la vida com el món de l’art.
Una cosa queda clara de tot açò, s’han dedicat tota la vida a perseguir un somni, el de la segona oportunitat. Tot, mitjançant el treball tenaç i continu, sense defallir, cap endavant.

Sixto Ferrero