• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Digueu-me nostàlgic però, ara no se’n fa humor com abans. Els «conta-acudits» d’ara, no són ni de lluny com els dels vuitanta i principis dels noranta. En aquella època quasi a tothora i havia programes que oferien humoristes, què més enllà de caracteritzar-se de manera ridícula, folklòrica o punyentment eròtica, hi havia qui el catàleg d’acudits i gracietes era magnífic, insuperable, vist i escoltat el nivell actual. Humoristes que no es veien en embolats com el senyor lleonès, el senyor Leo Harlem, que ha hagut de trencar palletes amb els conveïns de Tordesillas, és a dir s’ha guanyat tot un poble com a enemic, que no aniran mai més a veure’l actuar, només per haver acceptat fer de pregoner en les festes del Toro de la Vega; l’home afligit per les denuncies honroses dels animalistes, s’ha hagut de desdir i retirar-se de la balconada pregonera. Aquestes coses amb els humoristes dels vuitanta no passava. No passava perquè eren tan grans humoristes que no els calia posar-se en merders com aquest. Qui volia veure Gila o Eugenio, per a mi els dos més grans de l’humor de tots els temps, no havia d’anar a veure pregons de festes medievals salvatges, o no calia fer el Camí dels anglesos per a gaudir dels acudits més enginyosos del mon. Engegaves la televisió, i punt, a gaudir d’una bona dosi de riallotes ben elaborades.
Ara com que tots dos són morts, Gila i Eugenio, tenim el youtube per rememorar els acudits d’antuvi. D’aquests records nostàlgics, em ve al cas un dels millors acudits d’Eugenio, l’humorista de negre i afiliat a la mítica sala Luz de gas de Barcelona, recorden l’acudit del rus, on un estepari feia una descripció exhaustiva de la zona geogràfica del seu company de viatge. El rus coneixia perfectament tots els monuments, anècdotes i històries de Cadis. Altrament el gadità, certament enfurismat per la coneixença al detall del rus de la seua terra idíl·lica, es proposa sorprendre el rus mostrant-li també, la seua sapiència de la Rússia natal del seu company de vagó. Naturalment, l’acudit reflexa la ignorància i desconeixença total del gadità, home que no dubta en recórrer a les bajanades més inversemblants per fer creure el rus que ell, també home de mon, versat i estudiós, coneix a la perfecció l’estepa russa. En va dir quatre de fresques, però d’entre aquestes, una de les més definitòries, de la ignorància pregona, fou la d’afirmar que hi havia molts russos a Rússia.
Més enllà de l’acudit, el qual els recomane ferventment, creure que els russos no farien de les seues davant les fràgils i lentes imposicions europees pel fet d’Ucraïna, es poc més o menys actuar com el gadità de l’acudit, com uns autèntics desconeixedors de les polítiques internacionals. A Rússia hi ha molts russos, i això es tradueix en moltes importacions, bàsicament per a menjar, el que es tradueix en ingressos per als productors. En aquets cas els productors som nosaltres, ben bé els nostres llauradors, que si no havien de suportar prou amb la importació europea de productes homòlegs produïts a altres parts del món de manera barata, contraprudent i amb un clar greuge comparatiu, ara s’han de veure exclosos dels ajuts europeus pel que fa a cítrics i caquis per pal·liar la negativa russa a importar-los.
Què esperaven, que Rússia es quedés callada i tranquil·la davant els càstigs efímers? De debò no ho preveien que farien el que estigués en les seues mans per contrarestar la pressió europea i americana? Segueixen havent-hi massa russos a Rússia, i això la Unió Europea, abans de proclamar vetos a contracorrent dels EUA, hauria d’haver planificat com afectaria això als que ja som pobres. Ara que, els governants que han de demanar els ajuts allà, els mateixos que governen ací, els tenen per gaditans de l’acudit d’Eugenio. Què poden dir de l’estepa russa? Doncs que fan molt bons els polvorons.
Però, ja no hi ha humoristes com els d’abans, ara tot és més complicat de fer-ho en gràcia i més quan dia rere dia et compliquen la vida els senyors que vetllen pels nostres interessos. I més sent un país eminentment agrícola i rural. Amb governats malaptes, molt malaptes.
Sixto Ferrero