Jugant, jugant, va passant el temps...

"i anem perdent tot allò que de jóvens era l’epicentre de la nostra existència"

Circumstàncies de la vida. He tornat a coincidir amb un amic de la joventut que feia molts anys que no veia. El que sol passar, vaja, ens casem, tenim fills, ens emboliquem amb el treball per a guanyar-nos la pataqueta, ens enfanguem en alguna hipoteca i jugant, jugant, va passant el temps i anem perdent tot allò que de jóvens era l’epicentre de la nostra existència. Però, esta punyetera vida moltes vegades tira cap arrere la cinta i ens rescata vivències i persones.
Redéu, Miguelet… recordes? Ens conformàvem amb menjar-nos unes braves o un sepionet en el ‘Fontana’, jugar alguna trucaeta que una altra, anar a veure a la UD o comptar ‘chistes’ en la placeta. No érem uns santets, però les astracanades que se’ns ocorrien no anaven més enllà de tirar-nos un rot quan passava una xica o tocar timbres i amollar a córrer. Hui, els jóvens són un altre cantar… I, no em faces parlar, que quedarem com Camot.
Per no avorrir més els lectors amb batalletes, deixaré per ací un d’aquells ‘chistes’ que comptàvem en la placeta ‘made in Don Pio’, que era un tio gran i un home de trellat de veritat.
-Pare, on estan els Montes Urales?
-No ho sé, però mira en eixe caixó que ahí ta mare ho guarda tot.
Mel de romer, senyores i cavallers. Au! me’n vaig al bancal. Un altre dia més i al mateix preu.