La imatge bona

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Recorde de menut, tenia una cal·ligrafia espantosa, horrorosa. Tan complexa i embolicada que feia quasi impossible la seua lectura. He de reconèixer que des de ben menut, en l’escola, em feien copiar. Copiar atenent a la imatge. La meua mestra, aleshores, em deia que calia mostrar una bona presentació, una bona imatge de les coses. Val a dir que tenia raó. Potser el contingut era interessant, potser, però el paperàs omplert d’esborranys produïts pel fregament de la mà sobre la tinta, les lletres estirades, unes grans, altres torçudes,..., donava una imatge pèssima, que entrava malament per l’ull.
Anys més tard, sense haver millorat en excés la cal·ligrafia però, almenys ara era intel·ligible, vaig tornar a escoltar la frase: cal donar, una, bona imatge. Els primers milions d’aturats escoltaven, dia sí altre també, tot allò referent a la imatge. De cop i volta van aparèixer del no-res senyors i senyores experts en fer currículums, de qualsevol perfil i qualsevol orientació. Currículums per a fer de manobre, per a fer de jardiner, d’encaixadora,..., d’enginyer, de professor o professora i fins i tot de metge. Aleshores una senyora, o senyoreta,  apareixia per la televisió i deia que la imatge que havia de mostrar el currículum era fonamental per trobar feina: una sola pàgina, amb la fotografia dalt a la dreta, amb tres apartats, dades, formació, experiència, i una darrera: disponibilitat absoluta amb algun detall de les qualitats personals. Un currículum ben presentat, amb bona imatge, cridarà l’atenció més aviat que un altre estripat, amb fulls grapats i vés a saber què més. La imatge ho influeix i ho decideix tot.
Sense dubte la imatge compta, i sempre ha estat així. Quantes vegades no ens haurem quedat contemplat el quadre de Carles II amb aquella imatge d’embruixat? Ho fem nosaltres i ho feien aleshores els aspirants al tro. Diuen que tot i això, en persona, marxant com un àngel caigut per palau, encara era mes accentuada la seua imatge de malaltís i moribund. L’home capcot, preocupat per la imatge, va demanar Juan Carroñero de Miranda, que fes el possible per millorar el posat en el seu quadre. Aquell quadre, Carles II n’era conscient, era el seu currículum, davant els súbdits, però sobretot davant les potències enemigues europees, i aspirants al seu tro.
Altre exemple, semblant al de Carles II, fou el de la reina Maria Luisa de Parma, aquesta ja d’altra dinastia democràtica i constituent, no caldrà donar més dades perquè vostès ja saben; quantes vegades ens haurem preguntat per què Goya va allunyar la perspectiva de la cara de la senyora reina dalt del cavall? Fixen-s’hi si la cosa fou tal, que fins i tot el cap del cavall sembla desproporcionat amb el seu cos, és a dir, un cavall amb aquestes potes posteriors, no podia tindre un cap tan llarg, estret i menut, no serà que Goya enlletgí el cavall per tal que no ens adonàrem de la lletgesa de la senyora reina? Potser, en la pel·lícula “Los fantasmas de Goya” s’hi intueix que la reina Maria Luisa estava molt preocupada per la seua imatge pública. Ben bé pel seu nas deformat que li donava una facció horrible, envellida, corrompuda pels pecats i fins i tot amb tendència a la bruixeria. Goya, va fer el que va poder, certament, per atorgar-li a la Reina Borbona una bona imatge, com calia i com cal.
Sens dubte la imatge ens preocupa, però ens hauria de preocupar amb mesura. Sobretot si és la nostra pròpia; amb compte que fins i tot hi ha una patologia psíquica, allò del narcisisme, l’hedonisme de mirar-se bé, amb bona imatge.
Potser, tanta bona imatge ens ha fet caure en un narcisisme contagiós i enganyós, probablement rere la façana de la bona imatge, hi ha una realitat diferent, una imatge lamentable. Aleshores caiguem en l’engany de la vista. El problema s’agreuja si d’ésser enganyats visualment, ens volen enganyar i engalipar amb les paraules i els fets. A mi, per molt que Goya pintés afavorit Carles II segueix semblant-me un malalt, un embruixat. Crec que davant una mala imatge hi ha algú que treballa per fer una mena de paròdia de la bona imatge, una broma de  mal gust, que ens porta a mostrar-nos com no som.
Una d’aquets paròdies, de bromes amb la imatge, és “l’ús que fa l’oposició per les despeses de la caixa fixa”, afirma la consellera Català que “és pèssim per a la imatge de la Comunitat”, és a dir que al govern li preocupa la imatge de balafiadors, corruptes i quasi mafiosos que ofereix l’oposició respecte del govern del consell, perquè fan un ús partidista del tema de la caixa fixa.
No li preocupa que el responsable de buidar la caixa amb “despeses poc decoroses” siga l’anterior president, encara en actiu i del mateix partit, per això afirmen que “no parlen de la gestió dels altres, perquè ara es dóna una imatge de govern transparent i auster”.
Narcisos, Goyes, hedonistes, Reis i Reines... de tot hi ha al consell, de bona imatge poca, però sempre quedarà allò de “pondremos Valencia (i la Comunidad) en el mapa”. Amb quina imatge..., el mal, a la imatge i a la societat, ja està fet.