La Tele, la del futur

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Fa uns dies escoltava a un dels responsables del comitè d’empresa de la desapareguda RTVV en un documental explicant una de les martingales polítiques que havien dut a terme els nostres polítics per a justificar el tancament de la televisió valenciana. No en va estranyar gens ni mica les decisions, malgrat que a tenor del que deia tot feia semblar un autèntic xou de manipulació, seguint la pràctica que s’havia fet de la tele durant els darrers vint anys. Com diria aquell, la van apagar matant, manipulant fins l’últim moment. L’home explicava que un dels motius justificatius del tancament era la baixa audiència, és a dir que a més de ser inviable econòmicament tal i com estava muntada, no se la mirava ningú. Val a dir que fins ací, no estava gens estranyat, aleshores el tema de conversa respecte a C9 era monotemàtic: és molt roina, i per això no la mire, solia dir la gent mesos abans que esdevingués a negre.
Tot seguit l’home del comitè explicava que els directors de l’ens públic amb el vist i plau dels polítics governants, encara actuals, va estar una estratègia induïda. Volia dir que la baixada d’audiència, en alguns moments fregant el 0’16% de share era un resultat premeditat, alhora que l’un és conseqüència de l’altre. Com que sembla que s’ensumaven que els tribunals els fotrien una condemna que no estaven disposats a acceptar, els directius de l’ens començaren a eliminar de la programació aquells espais que havien tingut bona acceptació per part de l’audiència. Posava per cas la sèrie de ficció L’Alqueria Blanca i el programa sobre llengua Trau la Llengua, els quals, tots dos programes en valencià, s’havien convertit en els eixos existencials de la cadena pública en els últims anys, donat que tant la sèrie com el programa sobrepassaven el 10% d’audiència. Això es mire o no la tele, per a una tele tan roina com C9 era un èxit clamorós. Els directius amb l’estratègia de justificar el tancament per una audiència miserable, van eliminar de la programació els espais més reeixits dels últims anys, i afegia el representant del comitè, en canvi “posaven en prime time programes en castellà, comprats a Madrid, de molt baixa qualitat per tal que l’audiència”, els televidents, acabaren per fer zàping i per tant “canviaren de canal”. Aleshores quedava més que justificat que C9 no se la mirava ni Déu.
Un any després del tancament, i amb la incertesa de la coneguda Tele Rus, els ex treballadors justifiquen i asseguren, també ho fan els polítics actuals en l’oposició, que cal una nova televisió, per motius que també he de dir veig més que justificats, sense entrar ara en el tema de la viabilitat econòmica, el llistat de motius culturals, informatius i comunicatius i lingüístics... i senzillament donat que vivim en el segle de les telecomunicacions, diria, que és una qüestió de normalitzar-nos amb el món.
La proposta que llancen els ex treballadors per tal de dur endavant una nova televisió sembla a les antípodes de la televisió neopopulista o neodegenerada que vol dur endavant el president de la Diputació de València, l’alcalde Rus, aquest vol bous, oratges i paelles russes vint-i-unesques, malgrat que ha dit que no es pot garantir la qualitat d’informació, és a dir la veracitat i la professionalitat dels que duguen a terme la nova TeleRus, i trobar-se amb entrebancs legislatius que la titllen d’il·legal, Rus, el senyor que tot ho pot i ho vol, encendrà la tele amb tot el procediment característic d’amiguismes, contractes teledirigits i adhesions a la capelleta rusiana, per  al nou any.
El Consell, que va a altre ritme que el senyor de Xàtiva, acaba d’acceptar que els ciutadans valencians necessiten una televisió pública, i els experts dels audiovisuals han donat tres paraules claus perquè una futurible televisió valenciana siga efectiva, de qualitat i real, lluny del que realment veu el PP; s’apropen les eleccions i necessiten un ens que es puga manipular, com fins ara, per recollir els vots que estan perdent, però els experts apunten en tres eixos lluny de l’electoralisme: “Llengua, Saber i Comunicació”, és a dir els mateixos principis de funcionament amb els que es va crear fa cosa de més de vint anys.
Val a dir que tant la llengua com la comunicació són principis bàsics, de funcionament i existencials de qualsevol mitjà, però què fem amb el saber, qui decideix què hem de saber i què no, i allò que més em preocupa, tindran cabuda tots els sabers, i qui diu saber posem per cas totes les manifestacions culturals públiques i privades? U que té certa fidelització cap a la música s’hi sorprèn en veure que en vint i tants anys de C9 mai hagen gravat, com fa RTVE o qualsevol canal autonòmic, un concert complet de la Orquestra de València o del Palau de les Arts, o que diguen que la música és una senya pròpia i mai hagen cobert cap concert de música completament, o tingueren un espai per debatre, divulgar... sobre música; que feien una sèrie, Unió Musical da Capo? Bé, parlem de fer una televisió seriosa o volem copiar en el futur a TeleRus?