L’almanac, un vici secret

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

No els descobriré la ubicació de l’Atlàntida si els recorde que l’any s’acaba. Última quinzena, no?. Sí, no hi ha dubte, tot ens ho indica l’almanac de casa. I els revelaré un secret. M’agraden molt els almanacs, no la fotografia, o la imatge corporativa que acompanya les tretze fulles (tretze per què conté dotze, una per a cada mes, més la primera que posa: Bon any 2014) m’agrada mirar els dies que té el mes, les llunes, els sants curiosos, els dies pintats en roig, per tan festívols, m’agrada saber quantes setmanes té el mes, quants diumenges, m’agrada la retrospectiva i la prospectiva. Què?. Sí, allò de poder consultar els tres mesos anteriors i els tres posteriors al mes estant, això és fantàstic. Els almanacs que més m’agraden són els que tenen un requadre ben gran sota el nombre del dia, per a poder apuntar la visita del metge, alguna cita important, són molt pràctics, i ara per ara difícil de trobar, m’ha dit mon pare que amb la crisi les empreses no en fan molts, i nomes els regalen als bons clients, «què farem?». Bé, és poden comprar, fins i tot fer-te’ls per Internet amb imatges familiars, d’alguna xicota amb les mamelles suculentes o algun xicot fornit amb una bona protuberància engonal, però, preferisc els corporatius. Són gratuïts. Sí, i a més a més és un vici, ja els ho deia. Ja sé que és un gust estrany, de freaky si volen, però els he de reconèixer que m’agrada mirar-ho. El tinc a la cuina, sota el rellotge. De fet el rellotge cobreix la fotografia que fa de suport de les fulles, per tan allò que cobra importància són les fulles del mes.
L’altre dia, el dia 13 de desembre, mirava l’almanac. Encuriosit. Mirava quin dia queia el meu aniversari. Alhora feia un cafè i mirava també el mòbil. Mentre carregava la pàgina d’Internet, contemplava entotsolat els dies del primers tres mesos de l’any vinent. «Quin fàstic només arriba a març», pensava. De sobte, mira la pàgina d’Internet que ja s’havia carregat i el titular: 9 de novembre de 2014 pregunta i consulta. Ostres! I tot era mirar la data al calendari, però quin horror, només arriba a març. Obvi!, ja ho sabia que només arribava a març, però tan bon punt arribés a novembre per a saber quin dia és el 9 i quan cau.
Des del 13 a avui els periòdics, els grans periòdics de Madrid, ja s’han posat a fer enquestes, articles, declaracions ofensives, horrors i immoralitats, atacs dialèctics, a proclamar els Dies irae, la Guerra Santa... tot dirigit cap al president de la Generalitat de Catalunya. Mas i els líders dels partits que fan suport a la consulta. Segons El Mundo i El Periódico i les televisions amb seu a Madrid la consulta és un atac a la democràcia, a l’Estat espanyol,... segons les enquestes, plenes de decimals i estadístiques que no hi ha déu que ho entenga, el “no” guanyaria, altres diuen, molt democràticament que cal suspendre l’autonomia, empresonar Mas i els sueus sequaços i enviar l’exèrcit, altres diuen que hi haurà violència, altres que... eps! tot molt democràticament.
Hi ha un problema, i gros, i no és la consulta, és que ningú a declarat la independència, ni ningú ha dit que després, l’endemà mateix, vagen a declara-la, i allò més important, la consulta no l’ha promogut la Generalitat, sinó la societat civil i els partits que han volgut l’han fet seua i s’han adherit. A més, només cal anar a un poble, qualsevol, del Montseny, a la Terra Alta, al Gironès o a la Val d’Aran per adonar-te’n que fer enquestes a Barcelona és garantir un titular: Guanya el no. Ara, si volen, que pregunten als pobles. Pregunten.
Jo mentres, vaig mirant l’almanac, llegisc més informació democràtica en els santorals i els dies en roig i festívols que en la premsa.... m’abstinc de qualificar-la. Per cert 9 de novembre, diumenge. I ja veurem com queda tot açò, estem envoltats de democràtics, sí, mentre no els toques allò que ells consideren seu. Ai! Els democràtics, i els demòcrates, i els Plató, i els Aristòtil, i els Lincoln, i els Churchill, i els Mandela, i els Almiralls de l’exèrcit espanyol, i els...