L’esperit aventurer

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Arran de la 30a celebració de la proclamada llei de símbols, la qual està sent anunciada i «publicitada» pels mitjans de comunicació, —els grans mitjans privats—, de manera jocosa i graciosa —ho dic perquè l’altre dia en una emissora sonava la falca de la susdita llei homenatjada en castellà, tot seguit un anunciava medicació afrodisíaca pels mascles recomanava el seu ús, per a acabar arrodonint la seqüència amb la mateixa falca en valencià, i al final: som. Som Generalitat, deia la falca, virils i sense problemes d’erecció—, si més no em semblava còmic els motius pels quals, els oients valencians ens hem de sentir orgullosos dels simbolismes i simbologies que la Generalitat ens proclama, com a ciutadans del país, i com a contribuents amb dret als serveis que la magnànima i gloriosa Generalitat ens ofereix. La falca, res innovadora i fent ús als tipismes governamentals de la ideologia imperant, ens demana sentir-nos part de l’ésser, o de l’ens, cosa gens física, sinó que imaginària, idealitzada en la ment dels valencians de bé que volen adherir-se a la causa. De pertànyer. De formar part de la Generalitat, ser una pedra més del conjunt. Des de les escoles i instituts que s’ofereixen, passant per la qualitat en els serveis sanitaris, fins al bé que han fet ells passant pel govern, cosa que, de no haver estat així, Déu sabrà on hauríem anat a parar. El cas és que he trobat a faltar una falca que descrivís l’esperit aventurer dels valencians. Cosa que sembla, segons les comprovacions que he fet de les fonts, sempre hem portat a dintre del nostre moll de l’os, a més va refutar la meu hipòtesi la diputada popular, senyora Maria Fernández Vidal la qual confirmà l’esperit aventurer com a  motiu pel qual s’immigra del país, va dir fa uns dies davant la interpel·lació de Compromís a estudiar la immigració dels valencians en els darrers anys, d’ençà la crisi de 2008 fins avui. I una cosa està ben clara, aventures i aventurers hi ha de totes menes. Per motius diversos i inversemblants, però tots tenen una cosa en comú, els aventurers tenen com a objectiu tornar a casa, al país, la terra. Almenys morir-hi al lloc on neixes, aquest és el desig, que altrament de vegades i en alguns casos no ha arribat a produir-se. Ara això sí, han gaudit de l’aventura.
Les sensacions intrèpides que ofereix l’aventura hom la troba on vol. A qualsevol viatge, de negoci o laboral, li podem afegir el tarannà aventurer, o, ara em diran que Joan Lluís Vives no immigrà per desig de conèixer Erasme, i no per por a acabar morint abrasat com la seua família, acusat per la Santa Inquisició. I que hem de dir dels austriacistes que fugiren a corre-cuita cap a Àustria, Itàlia i Alemanya fotent el camp per la crematòria victòria dels felipismes en la Guerra de Successió, ara bé, clar que alguns, més aventurers i bel·ligerants amb gana de brega, en comptes de posar regnes pel mig del Borbó, encara tingueren ganes de pujar cap a Barcelona, en recerca d’aventures guerrilleres i tornar a combatre l’exèrcit castellà a la ciutat Comtal. I a propòsit del Principat, que en direm, i molt abans de la crisi, de tots els professors valencians que setmana, mes o any rere any pugen cap a dalt a treballar, amb l’adrenalina altiva en recerca d’aventura educativa que els done de menjar?, òbviament marxen empesos per l’esperit aventurer, qui ens duria a pensar que ho fan per la mancança d’oportunitats i les poques places de professorat que el nostre país ens ofereix? —Déu em guard de pensar això—. El Sénia sabrà quantes rodes trepitjaran el pont que separa el límit entre terres de parla catalana. Tot un gest aventurer. De la mateixa manera que els immigrats a Orà alacantins, els exiliats a Amèrica per la Guerra Civil,..., tots ells aventurers, amb un pregon esperit, però de supervivència.
Hom aventurer, forçat, es pregunta si no hauríem d’incloure aquest esperit com a un símbol més dels valencians? —després d’adquirir l’esperit de la corrupció, de la mediocritat i les retallades, qui no vol ser també aventurer, sense ser pejoratiu això—. En qualsevol cas, això ho decideixen els polítics i la societat civil, a la qual només se’ns convoca davant els desgavells auto propagandístics del PP (com aquell del «Veles e vents» de fa uns mesos), poc o gens influirem si no canvien les coses. Del que puc donar compte fefaentment, és que sort tenim els que només hem d’immigrar a Catalunya, en sé d’uns quants que estan voltant per Berlin, i l’esperit i ganes de gresca en tenen ben poca, molt menys quan s’acaba el visat de turista i has treballat en dos «minijobs», t’has posat malalt i has hagut d’aguantar el dolor o pagar-te la visita del metge, tot i guanyant una misèria de poc més de quatre-cents euros, i pagar taxes per a convalidar títols i cursar les matèries que no convaliden,... tot una aventura humana, perquè per a deshumanitzats i cruels ja estan les governants populars que donen les directrius a les tanques de Melilla i Ceuta. «Més navalles, més navalles»! Crida aquell ministre tot i simulant els Germans Marx.
I així, amb aquetes surrealistes respostes dels governants del nostre país, qui no se sent atret pels cants subversius de Catalunya? Doncs això és al que tem el president Fabra. Això almenys ha declarat ell. Temps al temps i seny, que ens toca per herència.