• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
És només tocar els trenta graus centígrads que la gent s’adona que som a l’estiu, però per si vostès i la seua capacitat fisiològica d’adonar-se’n en quina estació, segons el mètode meteorològic, ens trobem, a més dels altres mètodes científics, tenim els dels venedors de cultura literària.
Potser encara el més de juliol és el mes lleig, respecte a les vacances. Qui fa vacances en juliol, és el desafortunat. És a dir, qui no les pot fer en agost i com a alternativa, té el juliol. Fora de tota lògica queda el mes de setembre. Setembre és una condemna, que fins i tot paga la pena renunciar a les vacances i ja les farem acumulades l’any vinent, si ens toca en agost, i si legalment es pot fer, que crec que no. O les gaudeixes o es perden. Caduquen, sí, aquest és el terme. Així que no queda altra que resignar-se i fer-les quan a u li toquen, o si en té però, això és altre debat. Encara tenim la sensació que, de fer vacances en estiu, ha de ser en agost. I fins i tot la consciència ens traeix fent-nos creure que en agost hi ha més gent de vacances, tothom és al carrer i fins i tot fa més calor, quan els termòmetres indiquen que en juliol fa tanta o més calor que en agost, les ocupacions d’hostatgeria són pràcticament invariables i la gent ací, en aquestes latituds, aprofiten els rajos de sol siga agost o febrer. Per allò de la «mediterrania».
Fa temps que per si tot això de la percepció, la consciència i el desig de vacances estivals no és prou per adonar-nos-en que som a l’estiu, els mitjans de comunicació, la premsa escrita bàsicament, ens fan, en la secció de cultura, —la que quede—, les fabuloses llistes de recomanació de lectura. M’he pres la molèstia de llegir-les totes, o quasi totes. No és que no tinga res millor que llegir, sinó que volia documentar-me de bestreta. És ben curiós que entre finals de juny i principis de juliol, tot i coincidint amb la primera fornada de «vacacionistes»: els desafortunats, fan una primera llista de recomanacions. La primera cosa que observes quan veus els llistats dels quatre diaris més grans, corporativament, és que els autors tenen un criteri comú. No és l’editorial, vull dir no és l’empresa que imprimeix i distribueix els llibres, sinó que els autors tenen en comú, ara sí, una línia editorial: dretans, molt dretans i esquerrans de jaqueta i molt esquerrans. És a dir que si férem un estudi en profunditat, ens adonaríem que hi ha autors que mai són recomanats per periòdics de línies editorials diferents al ideal politicosocial de l’escriptor o escriptora. Encara que els llibres siguen bons.
Quan arriba l’u d’agost torna a aparèixer una nova llista de recomanacions. Esperes que et tornen a recomanar les mateixes lectures i els mateixos autors. Penses que només ha passat un mes i la cosa editorial, i més ara en agost (en estiu), no ha pogut canviar molt, o gens. Doncs sí que ha canviat. Algunes de les recomanacions no hi són a la llista d’agost i altres s’incorporen. Cap són novetats editorials, sinó que són novetats aparegudes els mesos previs a l’estiu. Per què succeeix això? Per interessos editorials. Òbviament de les grans, grandíssimes editorials. El que ha funcionat, és a dir, que se n’ha anat com el pa beneit, ha esgotat l’edició, ja no el recomanen, potencien l’altre, qui encara ompli el magatzem amb llibres per distribuir, i vendre.
Altra cosa que crida l’atenció és que totes les recomanacions són autors de best-sellers nacionals, després els dos o tres anglosaxons, un de nòrdic i si queda lloc, una nova promesa (de bests-sellers) de la gran editorial vinculada al noticiari escrit. Em pregunte si aquesta llista publicada en la secció de cultura propicia la pròpia cultura? I quin marge de llibertat ens deixa als lectors per eixir-nos del llistat? Si triem un autor/a d’altre llistat poden enganyar-nos amb la recomanació, és a dir, potser la recomanació acaba sent una dolenteria de llibre? Qui recomana se’ls ha llegit tots, en profunditat, per fer la recomanació? Podem queixar-nos a qui recomanava les lectures si els llibres no ens emocionen?
Jo no els recomanaré cap llibre, ni els faré cap llistat. Només els aconselle, si no tenen ja un llistat elaborat pels seus propis gustos, que facen dues coses: 1) van a la llibreria del seu barri i es deixen aconsellar pel llibreter o llibretera. Aquests treballen amb totes les editorials i no tenen cap compromís de promocionar cap autor, per proximitat ideològica, a més a més, segur que estan ben documentats, vull dir, treballats en això de la lectura; i 2) si tenen temps es passen per la seua biblioteca municipal, ací segur que trobaran algú que se’ls ha llegit tots, i a més, torbarà llibres fantàstics dels autors locals, o comarcals, o si més no, molt més pròxims que els senyors i senyores que omplin les poques hores de cultura literària que hi ha per a parlar dels seus llibres i les seues peripècies polítiques.
Sobretot, llegirà textos més adaptats als seus gustos, als seus interessos, i si pequen, serà d’originalitat.
Sixto Ferrero