L’ordenament urbà del I Duatló Olímpic d’Alzira va ser la bufa la gamba

“Molta gent mostrà la seua desesperació en no poder accedir a sa casa o en no poder eixir del seu carrer”

Matinal esportiva a Alzira. Aprofite l’excel·lent temperatura i l’hora extra que ens hem trobat amb l’adaptació a l’horari d’hivern i ixc a fer una volta pel perímetre del casc urbà. El sol comença a evaporar les pixarrades de gos -les matineres i les de la boqueta de nit del dia anterior- i una fetor insuportable amera l’ambient; és una pudor apegalosa, una bafarada agra i elaborada que se t’enganxa al cel del paladar com una llepassa; en arribar al centre de transformació de la companyia elèctrica situat al barri de Les Basses la cosa es fa insofrible i em venen ganes de bossar, de tirar-ho tot, respire fons i aconseguisc sobreposar-me. També hi ha cagallons.
Hi ha alguns carrers tallats al trànsit amb tanques metàl·liques i altres amb la circulació regulada per voluntaris de protecció civil i per agents de la policia municipal. Són els preparatius del I Duatló Olímpic d’Alzira. La situació no tarda gens en convertir-se en la bufa la gamba: molts conductors transmeten als abnegats caps visibles -o si voleu caps de turc- de l’ordenament urbà la seua desesperació en no poder accedir a sa casa o en no poder eixir del seu carrer. Alguns dels voluntaris s’arronsen de muscles: ells no en saben res; altres es disculpen i plantegen, de pura-pensa, improvisats itineraris alternatius. Fa calor. Un sol de justícia que gasifica els orins de gos -ja ho he dit- molts conductors circulen amb les finestres baixades i des de les voreres se senten els “caguendéus” i els “caguenlhòsties” que profereixen en veure’s atrapats en aquest parany duatlònic. Un desficaci.
A l’altura de l’Avinguda de Lluís Suñer Orovig Una conductora mostra la seua desesperació: per tercera vegada i després de fer una gran volta pels barris de Venècia i d’Anna Sanchis ha arribat al mateix lloc. Diu que no pot més, que no hi ha dret, que això és un fer la mà que no té nom. Exigeix una via alternativa que li permeta creuar el carrer. Però no n’hi ha res a fer; passar l’altre costat en aquesta matinal esportiva esdevé una quimera, el voluntari d’aquest punt fa botitges, es rasca el clatell i es confessa sobrepassat per la situació. Més amunt i a l’altura del barri de La Sagrada Família un motorista tira pel dret i es bota la tanca per un costat; -A cagar-la! Ho diu -o més aviat ho brama-  clarament, sense fer botitges, i s’escapoleix del parany fent roncar la moto com un verro. Ara, per fi, es lliure. M’ho mire i em faig creus. Tant de bo no hagem de lamentar cap incident.
Ja en tinc prou, me’n torne cap a casa meravellat. Si és que ja ho diuen: no passen més coses perqué Déu no vol.