Naranjas de la China

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Ja ho deia la cançó: «Naranjas de la China...» d’on anaven a ser, si no? Tan fa que siguen d’origen asiàtic, per a nosaltres, tan acostumats a viure entre olor a tarongina, tractors, colles de collidors, arroves, fanecades, agrets,... vull dir que des de fa molts segles que paulatinament els tarongers asiàtics deixaren de banda les moreres i hem fet nostre el cultiu del cítric. No descobrim res i tothom coneix l’eslògan: Taronges de València, o, de Carcaixent i dolces,.... Estem tan fets a la taronja que fins i tot qualsevol xiquet dels jovenívols d’avui desconeixerà la procedència del fruit agredolç del tarongerar. Però tot açò pertany al temps preterit. També ho saben i no descobrim res. Probablement el temps pletòric del cítric ha passat. —Que ja ho tenia bé!—, i això, els vells ho saben també, i ja ho apuntava abans. Aquesta terra nostra ha passat per diferents conreus massius, no sempre han estat ací els tarongerars, sinó que molt abans estaven les palmeres, les oliveres, els ametllers i les moreres, els tarongerars que portaren els àrabs des la Xina, l’arròs, ara el caqui i per últim el litxi.
L’altre dia llegia que un enginyer agrònom assegurava que aquesta comarca, la Ribera, era idònia per a produir un litxi fantàstic i que no era cap desgavell produir-ne en massa. El clima, les pluges i la temperatura, juntament amb la fertilitat de la terra era tan semblant o millor encara que la de les zones de la Xina on es produeix, i evidentment no podrem produir en les quantitats industrials com ho fan a Àsia, però en podem fer de molta qualitat. És a dir, que igual com passà amb el caqui ara fa uns anys, ací, a casa nostra, podem fer el mateix que fan a la Xina però amb més qualitat, igual com férem amb l’arròs, la taronja, després el caqui, doncs ara el litxi. A mi com que m’agraden molt els litxis ho veig fantàstic. Ja era hora que férem litxis. D’ací uns anys, de la mateixa manera com ara passeges pel camp i prens de l’arbre una tarongeta i la degustes mentre passeges, doncs podrem prendre uns litxis, sense abusar clar, i degustar-los mentre passegem. No em negaran que no és meravellós!
També llegia fa uns dies que el president de les Corts, el senyor Cotino, magnífic agricultor procedent d’una família d’ancestres «llauros» arrelats a la terra, al cabàs, la llegona, les tenalles de collir, de mans rugoses i callositats protuberants, parits amb pell torrefacta per les hores d’exposició sota el tòrrid sol valencià, havia deixat, rebutjat o declinat l’exclusivitat, és a dir renunciava a cobrar de l’erari públic per la seua feina de president de les Corts per a dedicar-se al cultiu del caqui. Això vol dir que si el senyor Cotino, expert llaurador, decideix deixar el seu privilegiat sou per a retornar a la terra per llaurar-la i extraure-li el suc, o la carnositat del caqui, és que la terra no estarà tan malament com ho diuen els llauradors ploramiques valencians, no? és una reflexió sotto voce.
Ara comprenc perquè fa uns anys essent conseller d’educació el senyor Font de Mora volia incloure dins del seu meravellós programa de plurilingüisme el Xinés mandarí en les escoles. Aprenent xinés mandarí tothom sabrà demanar perfectament quina salsa vol en el Wok, sabrà demanar pel preu al basar Nuevo Mundo, podrà fer negociats d’exportació de les varietats de caqui i de litxi que ací produirem en massa reduïda, però de major qualitat, clar. Aquests senyors són uns visionaris, de debò, ja ho veien clar i nosaltres, rucs de la Ribera, llauradors o descendents de braus empedreïts al clima, les tronades i les pedregades no havíem estat capaços de veure el futur prometedor, de la producció de caquis i litxis i el negoci amb Àsia.
Ara veig un problema, caldrà demolir moltes construccions que havien usurpat, indecentment i indegudament, terres de conreu per a deixar lloc al litxi, i altre problema, no sé si el Xúquer serà capaç de regar tant de camp de litxi, taronja, caqui, arròs,.... i el pitjor de tot és que tant d’importar cultius asiàtics hem acabat també per assimilar els seus sous, els seus jorns de sol a sol i la precarietat entre classes socials.
No sé xinés mandarí, per això amb ajuda del senyor Google la intenció era titular l’article: la Ribera, però en xinés. Anem fent camí, per si de cas d’ací uns anys ens governa l’últim emperador o Mao Tse-tung. Qui sap?