• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Qui no s’ha emprenyat, però de debò, quan ha deixat el seu vehicle aparcat a sota d’un arbre, d’aquells frondosos, dels que pocs en queden, i en tornar s’ha trobat amb el cotxe ple de exabruptes secrecions intestinals de pardals? I no diguem, l’ensurt que et fa, quan vas tranquil·lament conduint i de sobte, com si fos una recreació d’un bombardeig bel·licós, et cau just davant del camp de visió de la conducció, una bomba d’excrement, just davant de la cara. —Sort que tinc la lluna! De no ser així, m’hauria caigut en tota la cara—, diria el xofer.
De tots els ocelles cosmopolites, diuen, i jo crec que ho confirme, les gavines són les més perjudicials, sobre tot la reactivitat tòxica que emmagatzema la seua caca. Diuen i això no ho puc corroborar des de la vivència, que les secrecions de les gavines són altament corrosives, i que una caca de considerable dimensió sobre el capó d’un vehicle és capaç de menjar-se la pintura sintètica de la xapa. —Què menjaran!?—, se sol dir. Ara que segons els biòlegs, urbanistes i ornitòlegs, l’ocell cosmopolita molest per antonomàsia són: les rates alades. Els coloms. Fins i tot hi ha llocs que la població de coloms és tan abundant que està prohibit de donar-los res de menjar. Per a que no es multipliquen, ho justifiquen, com si tinguera cap relació el donar-los pinso o pa amb les ganes de fornicar dels coloms. No serà que les condicions d’habitabilitat dels pobles i ciutats són massa agradable per a aquest tipus d’ocells? No ho sé, però crec que la cosa va per ací, pel confort que troben i potser el fet de trobar menjar ràpid, que també ajuda, però sinó li dóna el vell que pren el sol uns bocins de pa, ja se’ls buscarà el colom en altre lloc. El fet és que els coloms, ocelles importantíssims en allò de les telecomunicacions d’antuvi, ara són un incordi. Els coloms i les gavines molesten. I molt.
Ara que allò que és una llàstima és la pèrdua progressiva de teuladins. Aquest sí són benvinguts i benestants. No molesten, piulen agradablement, mengen deixalles que troben per terra, quan no se’ls ofereix pa com algun vellet del meu poble feia, i les seues caques són diminutes i gens corrosives. Bé, un poc molestes, quan vas de casament i engeguen la traca de nit, mentre el teuladí dorm, del soroll ixen volant i espantats, i comencen a cagar a tort i a dret, i si tens mala sort, doncs et cau a la solapa de la jaqueta, o al cap d’alguna senyora ben pentinada per a l’ocasió. Però, ara diuen que la població de teuladins ha baixat un 70%, per tant vol dir que estan quasi a punt de deixar de ser una viva estampa de la nostra vil·la. No sé si la població de teuladins és suficientment gran com per a suportar aquest descens en el cens de teuladins, però si acaben desapareixent, cosa que a succeït ja a Londres i fins i tot a zones rurals del País Valencià, tenim un greu problema amb allò dels nostàlgics records de l’estampa valenciana, quin poble no compta amb els seus teuladins a la plaça, al costat de la font, mentre els vellets enraonen i els ofereixen molletes de pa?
I allò que és més simptomàtic és que tot açò, la desaparició progressiva del teuladí, és culpa de la intervenció de l’home, som massa nets en els carrers, diuen els experts en ornitologia, hem construït massa façanes llises de ciment, hem talat els arbres vells on fan els nius, i la introducció d’ocelles al·lòctons com la cotorra argentina i la tórtora turca i, més recentment, les autòctones garses, fan que el teuladí, petit i indefens desaparega.
Amb el que molesten les gavines i els coloms, i havien de ser els teuladins,..., sempre perd el més dèbil, o el més petit, que això diuen dels animals: el peix gran es menja el menut. Més o menys com en els humans.
Sixto Ferrero