Promocionar-se

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

És summament capciós el verb reflexiu, donat que la promoció, la divulgació o la publicitat d’un fet sempre porta rere seu una persona. És a dir que la promoció desinteressada pot existir, però sempre porta afegit un nom a la marca, un de propi. Algú amb les millors de les intencions pot trobar-se, o veure la necessitat, amb un fet, un acte, un estudi, una cosa i decidir donar-li visibilitat, anunciar-la però, vulga o no, la persona del benintencionat, el seu nom, s’associarà en major o menor grau amb l’objecte promocionat.
Això, poc més o menys, és el que passa a Algemesí, que hi ha una bona colla de persones que amb la millor de les intencions i desinteressadament promocionen les Festes de la Mare de Déu de la Salut, enllaçant una noticia a les xarxes, dient la seua a un xat, convidant uns amics llunyans, o fins i tot participant d’una trobada cultural a quilòmetres de la vila. Amb molt d’interès per que hi ha un vincle emocional, una estima cultural o un sentiment de pertinença o propietat però en el record quedarà el nom d’aquell que féu l’acte promocional. Al remat, la promoció de l’acte comporta una promoció del nom i la persona. Allò que se’n diu un reconeixement pel fet.
A Algemesí se’n fa promoció de la Festa quasi tot l’any. És a dir que sempre hi ha algú que en algun moment o altre en parla, n’escriu o participa d’algun element propi o vinculat a la Festa. No obstant són promocions de baix abast, no són promocions amb criteris mercantilistes que comporten una campanya de màrqueting per aconseguir turistes, moure l’economia,... sinó que si més no són o serveixen per a posar en vàlua una festa que d’alguna manera o altra, com ja els he dit, la senten seua i per tant és digna de parlar-ne gratament per tal de convèncer un reduït cercle de que paga la pena anar-hi a veure-la, conèixer-la més en profunditat i fins i tot estudiar-la eruditament per documentar-ne els seus estrats i vessants culturals, sociològics,... Aconseguir visualitzadors per tant, engalipant-los amb diferents vessants, la de l’acomboiament festívol i la del document erudit i investigador, que al final acaben per sentir-la seua també. Això és fonamental pel manteniment de la pròpia Festa: escenificar-la, però, comprendre-la des de l’estudi. Una Festa que acaba per ser manifestació multicultural, amb clara influència ètnica, passa de ser una manifestació humana temporal, o si es vol històrica, a ser material d’estudi historicista atemporal que la dignifica, la consolida i la manté, al remat la promociona tot l’any a llarg termini i a bastament.
Aconseguir adhesions a la causa festívola és aconseguir veus que la defensen, que la reclamen i que mantenen el caliu perfeccionant-la vivencialment, i allò més important, es crea un corpus que la defensa davant possibles desaparicions, apropiacions o atacs diversos. Per tant, a mesura que les promocions desinteressades fan la seua funció i s’aconsegueixen admiradors forasters, acreix paral·lelament el sentiment de propietat universal, o extraterritorial. Qui no sent com a pròpia, posem per cas la Dama d’Elx o El Tribunal de les aigües, sigues de Morella o de La Font de la Figuera? Al remat és un patrimoni nostrat, i en certa manera tothom acaba per fer de promotor en tant que en algun moment la defensem d’un atac o l’ anteposem a altre element extern que sembla voler xafar els nostres interessos. Qui no s’indigna de la usurpació de l’estat espanyol de la Dama d’Elx i la negació a que retorne al poble d’on és Dama?
Ara bé, justificar dinars institucionals com a element promocional, divulgador, al servei de la Festa i per la Festa, és si fa no fa poc desinteressat. Aquests dinars, excessivament cars i elitistes, per no dir classistes, són clarament dubtosos de considerar-se promoció, sinó que la finalitat és promocionar-se. Amb tota la reflexivitat que comporta el pronom, és a dir que l’excusatio és la Festa de la Mare de Déu de la Salut per fer un dinar promocional, suposadament internacional, per a aconseguir visualització del Cicerone. Qui munta l’àpat, perquè la factura, donat que suposadament és una promoció que es reverteix a un bé veïnal o comunitari, la paguem els altres promotors.
Ja ens estaria bé, deixar-nos de mercantilismes, de promocions institucionals partidistes i verges trobades pels cantons i feren per destinar esforços i diners en muntar, encara que reduït i ajustat als pressupostos i la situació en què ens trobem, una mena d’institut d’investigació permanent on es puga estudiar, documentar, analitzar, millorar, conservar i divulgar la Festa de la Mare de Déu de la Salut des de totes les disciplines culturals, investigadores,..., que la formen. I no val a dir que ja té un lloc al Museu Valencià del poble, ben bé és un museu local, no s’està més enllà que pel mostrari museístic no per la divulgació i investigació científica i cultural. Però trobe que de cultura i investigació, no anem massa bé promocionats amb aquests governants i seguirem reduint la divulgació i la promoció, a reproduir aquelles fastuoses ambaixades reials, amb besamans inclosos. Tot a nivell local, que la cosa no arriba ni a la  comarca.