• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’altre dia vaig tindre una visita inesperada. Ben bé no era habitual. Gens habitual, afegiria. Feia temps, anys si fa no fa, que no picaven a la porta una parella de testimonis de Jehovà. L’home, en castellà, «sempre m’he preguntat d’on són aquesta gent, si viuen al mateix poble,...? en comptades ocasions n’he reconegut algun fora del seu horari ritual, a prop del salón del reino», ve deixem-ho córrer, deia que l’home i en castellà (necessite incidir, valga la redundància, m’ho sabran perdonar doncs) em convidava a viure el gaudi de l’Atalaia, i no sé què dogmatismes teologals més em proposava, ràpidament abans que l’home agafés embranzida vaig haver-lo d’interrompre amb la declaració: «ho sent, sóc agnòstic». L’home em va fer una mirada que traspuava decepció, però molt educadament em va demanar disculpes i va marxar del llindar de la porta.
La cosa no tenia major transcendència, però com que malauradament dispose d’excessiu temps d’esbarjo, «per culpa de la crisi algú ha decidit que no em necessiten i que prescindeixen dels meus serveis» (espere que siga momentani, espere) he començat a pensar que la cosa pinta magra pels creients de qualsevol teologia.
Els clubs sembla perden adeptes dia a dia. Jo mateix trenquí palletes amb el ritus catòlic el dia que comencí a obrir llibres, a comprendre que les decisions les prenc jo, sobretot si els fets m’exigeixen responsabilitat. I potser, si aquesta crisi ha deixat molt de temps lliure, la gent ha començat a llegir i ha deixat de banda les confessionalitats. El Sant Pare Francesc també s’ha adonat del problema i des del primer dia està capgirant els ciments del Vaticà i de tota l’església catòlica. Feina en té, no cal dubtar-ho, però caldrà més que bones declaracions en titulars de premsa i fotografies amb xiquets agafant-lo si vol capgirar la tendència. Molts batejats, que no bons cristians, la immensa majoria, professen una falsa fe, una fe excessivament hipòcrita, destrien del credo allò que els convé, és a dir fan la Bíblia al gust, a la carta, allò que els fa nosa ho exclouen, com si allò no suposés un pecat venial o capital. I no considere que siga culpa d’aquests batejats, sinó dels dirigents de les conferencies episcopals, que són qui dirimeixen els credos estatals i per extensió les esglésies. El problema del ramat, del poble de Déu, és que no té una fe des del coneixement sinó imposada pel nacionalcatolicisme (passat i present), per la festivitat aldarulla cristiana i per la ignorància. Alto! no afirme que siguen ignorants els catòlics, per a res. Molts abracen Déu des de la més profunda profusió d’adhesió al dogma, o per necessitat, però la resta de la comunitat, un nombre considerable són pecadors, sistemàtics i hipòcrites, però pecadors, a ulls de Déu (després ben bé sabrà perdonar-los) però pequen i en excés. I no en són conscients del pecat. Per què? perquè no coneixen des de l’interès de la pròpia iniciativa la paraula de Déu, els ha vingut donat. Imposat.
Cal que els teòlegs dels diversos dogmes es replantegen els problemes de la fe des de la credibilitat, la confiança i la decisió personal. Ara que tenen la llei educativa reformada i tornen a comptar, els catòlics clar, cal que s’hi fiquen per feina. Si esperen que la gent torne a les esglésies caldrà que promoguen una fe des del convenciment, la proximitat al poble, poder els sobra, els traspua pels porus, no cal que ens ho recorden, hauran d’oblidar-se de la imposició com han fet fins ara, o a cas Jesucrist obligava a convertir-se a algú? D’això ací en sabem prou amb els cristians novells, judeocristians i moriscos i mossèn Torquemada Si volen que els agnòstics, ateus i apostatats comencem a mirar-los amb bons ulls caldrà que es recolzen en persones com el pare Pere Riutort i no en la imatge de Monsenyor Osoro fent la volta a peu del Cabanyal.
De moment els testimonis de Jehovà tornen a la recaptació d’adeptes casa per casa. Tenen l’esperança que al picar la porta i els reben la fe envaisca aquella llar.
Ara per ara no ha vingut cap rabí ni cap imam a picar a la porta i oferir-me el seu dogma, en fi temps vindrà. Tampoc els he vist fent mitges maratons amb la filactèria i la quipà o amb la thawb i la taqiyah.
Cadascú recapta com pot.
Sixto Ferrero