Què?

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívic

Per a què serveix el mot, la paraula, “QUE”?  alguna vegada s’ho han preguntat? Sincerament, el mot diminut i escarit, és si més no absurd i insignificant. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i el Diccionari Valencià de l’AVL coincideixen, el mot “QUE” pot ser moltes coses gramaticalment, pronom, adverbi, adjectiu, conjunció. Però per a la gent del carrer, la majoria, per a mi també, el mot “QUE” és inversemblant. No té el mateix valor, ni antiguitat, que el mot  poble, del llatí populus, pa del llatí pane, paella del llatí patella també del grec ens venen paraules: electricitat, filosofia, telèfon, televisió,... o cotxe del hongarès Kocs,... el nostre vocabulari es nodreix de moltes llengües de l’àrab, del germànic, té influència de l’Iber (Iber-basc), però bàsicament diem que és una llengua romànica, on les paraules tenen una simbologia mental que fa que carreguen de pes, de contingut el mot; inconscientment fem important unes paraules més que altres.
Tenim el mot “QUE” devaluat. És tan petit i el pronunciem tan ràpid que mai ens hem preguntat, què és? Què significa? d’on ve?... massa interrogants per a una paraula tan curta i buida de simbologia. Tothom es preguntaria pel significat del mot espiadimonis, o esfilagarsar,... Però, ara que tinc temps, vull fer un gir a la cosa, vull, m’he proposat, donar-li valor i he arribat a la conclusió que el mot “QUE” només té dos significats: Ignorància i impressió. M’explique tot seguit.
Quan hom diu: —què?—, està traient a la llum la seua ignorància (no és pejoratiu açò) No hi ha res més intel·ligent que reconèixer que no saps una cosa per tal de solucionar-ho (per ací anava Sòcrates quan afirmava que «només sabia que no sabia res») i ací és on el mot “QUE” ens trau de la incertesa, ens dóna llum. Amb un, què? encetem una conversa, apaguem un foc, solucionem un dubte, en definitiva és vital, és de capital importància per l’ésser humà. El què? és il·lustratiu i educatiu, pedagògic, fins i tot propedèutic. És irrenunciable. Un poble, crític, preocupat pel seu present i futur, no deu renunciar a tindre una llista de quès ben llarga, altrament... malament rai, voldrà significar conformisme i submissió a la ignorància.
Quan hom diu: —que!—, mostra una sèrie de matisos facials, corporals, físics, que amb cap altra paraula, de no ser que siga una onomatopeia, de cap manera podria reproduir. L’emfatització que impulsa el: «que!», és inaudita en cap altre vocable del diccionari. La gamma de matisos és llarga i de significats implícits en l’expressió: horror, estupefacció, esglai, por,... antagònics com sorpresa, admiració, fantasia, il·lusió, admiració,...
Al final crec que mai una paraula tan curta i menyspreada ens ha servit per a viure tan feliços. Què faríem sense el que?