Símptoma del conformisme

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Passada la celebració de Santa Cecília, com saben patrona dels músics, celebrada amb joia i la lloança que li pertoca per tradició, estaria bé pensar-ne per què la santa romana i no, posem per cas, un dels set sacerdots trompetistes de Jericó? Mèrits bíblics sembla que no els hi falten. Tots treballaven, servilment i desinteressadament, pel poble i per Déu.
Malgrat saber-ne que la santa dama romana és patrona per una errada de traducció i la posterior canonització per part de Gregori XIII, mai ens hem preguntat per què ha de ser ella i no altre personatge músic i amb mèrits per rebre el títol de sant i patró de la música. Ens en conformem, tan ens fa, ara passats els segles qui va a discutir un fet pragmàtic? Doncs endavant, anem-hi amb la patrona. No ens preocupa, gens ni mica, que a les Actes de Santa Cecília una paraula com organis fos traduïda per orgue o instruments i no com posteriorment han explicat, per instruments de tortura. La bella dama, que ningú no li nega la seua declinació per la música i les arts, i que fos practicant de música, sembla que anà a morir amb instruments de tortura i no cantant i tocant a Déu, feliçment i gratament acceptant el desenllaç, sinó que segons l’antífona cantava de joia mística, com solen conspirar-se els cristians, patint externament, però amb alegria al cor per fer-ho per gràcia i desig de Déu.
Després el temps, i qui diu temps, posem per cas segles, han fet oblidar el rerefons, complex i erudit, d’explicacions refutades però llargues i amb termes de ciència que els allunyen del pràctic i tranquil saxofonista del poble. Qui ho vol sentir? Ningú. Som pragmàtics per definició i per coherència del grup. De la majoria. En qualsevol cas, davant la incertesa, la molèstia d’escoltar reticències, advertiments si més no, ens preguntem, quants celebren Santa Cecília en honor de la dama, protectora i patrona de la música?, milers? Serà que tothom està errat o que ens acoblem a les majories. Sí, les adhesions són sempre per majoria.
Quants de nosaltres en algun moment no ens hem adherit al tumult? Amb les millors de les intencions i fins i tot sense pensar en les conseqüències, ni tan sols saber-ne amb certesa què s’hi feia, què s’hi reclama, què vol aquesta gent; això sempre ha estat molt nostrat, i sinó de què aquella frase tan valenciana de: “On va la gent? On va Vicent”. Compte, que aquest Vicent no és altre que Sant Vicent, el fra i dominic. I ja sabem els dominics el poder de convicció que han tingut sempre. De poder i de autoritat. Ara que, més que autoritat, els dominics sempre han tingut justifica i sobretot marge per impartir-ne. Amb el vistiplau del rei, per les centúries del cinc-cents ens implantaren la Inquisició, a la castellana, donat que aleshores per ací, al regne vingut a menys s’impartia la justícia inquisitorial papal, més laxa i permissiva, i ací hi veien una escletxa per on s’havien d’empassar els desoris i les reclamacions dels regnes de la Corona catalanoaragonesa. Els catòlics, ella, que no ell, que ni tanto monta ni monta tanto, sembla el va convèncer: justícia i governació, però amb inquisició a la castellana. I amb els segles ens hi vam fer a la justícia. Quin remei. Quants segles hi estigué? Diuen que fins el divuit encara hi feien de les seues els inquisidors, per tant molts segles de jurisprudència, per tant estan i estaven legitimats per impartir-la i nosaltres per acceptar-la, sense qüestionar-la.
I ara, vint anys de despotisme i cinisme, d’estafa descoberta, de poca soltes amb corbata i televisió immanipulable, d’acusats per la justícia, d’assenyalats desvergonyits que encara ens encolomen lleis i lliçons de ciutadania... sembla que el símptoma de la societat, la nostra d’estomac ample i esquenes treballades per a suportar els afligiments, les tortures i les penes, ho acceptem. Ni que siga per decència, però, les conviccions no les canvien ni els fets ni la història. O com a allò, que les manies no les curen els metges, sinó és que et toca de prop, aleshores comences a adonar-te’n que la política que ens han fet és de baixa qualitat, d’interès per a l’altre, per a ell.
Però com ho fan tots votem els mateixos de sempre, serà per allò de val més boig conegut que savi per conèixer. Perquè la turba va on proclama Sant Vicent. Amb do de llengües, no perquè en sapiguera moltes, no. Perquè ho feia en valencià a França, i on fos i els peregrins, els oients, els aferrats a l’esperança, l’entenien. No confonguem el mèrit pel qual és sant. Tampoc, si vinguera de gust, no confonguem el govern per persones honrades i amb principis eloqüents. La darrera doncs, la llei de senyes per a la llengua valenciana escrita únicament en castellà. A qui l’importa, si la confusió ve de temps. Amb això la culpa, diuen fou del comunicant, aleshores Sant Vicent, després la televisió, per això aquell vol una tele, i l’altre també la vol. Manipulació i deixar-se’n? No. Que no hem caigut prou fondo i a molts encara no els toca de prop. Amb el desencant, el desengany, ens quan arriben els canvis. Espere tinga solució la cosa, la de Santa Cecília, el bescanvi, ho veig difícil.