• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Em fa la cosa que ací, a l’Estat només volem ser europeus 15 dies cada quatre anys. Tot i coincident amb la cita a les urnes recol·lectores de sufragis. Sinó em falla la memòria crec que l’any vinent tornarem a ser durant mig mes europeus. Hi ha eleccions al parlament brussel·lès. La resta dels dies, els 3 anys, 11 mesos i 15 dies restants ens en conformem amb ser país mediterrani d’alternativa estival, això sí, europea.
Però des del centre del continent, bé Brussel·les, bé l’Haia o bé Estrasburg no fan més que recordar-nos que som perifèrics, sí i tant, però ens agrade o no formem part d’Europa, ho som amb totes les conseqüències. I una d’aquestes conseqüències és, són, acceptar les regles del joc que nosaltres, sobiranament, hem votat i participat.
L’últim garrotada ha estat la sentència del Tribunal Europeu del Drets Humans d’Estrasburg. Aquests senyors de vestimenta negra, panxudets i blanquinosos han derogat la Doctrinat Parot. Perquè? Per què viola els drets humans. I ells es dediquen a això, ha jutjar i vetllar per tal que a Europa no es violen els drets humans. I nosaltres els violem? Sembla ser que sí. I un dia, també sembla, que per tal de demostrar que no violaríem més els drets humans vam firmar la carta sobre els drets humans, tot i comprometent-nos a jurar fidelitat a aquell tractat. Celebraríem amb rauxa aquella decisió, segurament, jo no ho recorde era massa adolescent.
Ara, amb la doctrina Parot, hem tornat a violar-los, els drets humans. I les reaccions envers la sentència són més violadores encara que les premisses que recull el tractat. No volem, no volen, que accepte el govern la sentència i ho diuen amb la boca petita, els afectats, clar, fan servir eufemismes, voltes dialèctiques però accepten la seua disconformitat. No volen derogar la doctrina al·ludida.
Però que és la doctrina Parot que un tribunal tan eixerit obliga a eliminar-la i posar al carrer (de la presó) els afectats? Bàsicament la doctrina fa una nova sentència just abans de finalitzar la sentència anterior del pres. Sense tindre en compte les circumstàncies anteriors. És a dir canvien les normes del procés a mesura que interessa que un pres no isca de la presó. O jutjar dues vegades, pels mateixos delictes el mateix pres. Si volíem sentències diferents calia haver-les demanat a priori. I això, ens agrade o no, no és just. El dret, europeu, ho impedeix (i a qualsevol país democràtic també)
La gent, i sobretot els afectats, s’escridassen en veure que molts etarres i violadors, amb sentències que freguen els 1000 anys eixiran de la presó, als quals se’ls havia aplicat la doctrina Parot i ara derogada tal doctrina hauran de traure’ls i indemnitzar-los. És comprensible, fins i tot just, que les famílies dels afectats, les víctimes, mai podran o voldran perdonar a aquesta gent i estan en el seu dret de condemnar, fins i tot l’existència dels culpables, però les regles del joc són les regles del joc i no es poden canviar a pleret per què sinó venen els panxudets i blanquets del tribunal i et trauen les vergonyes. Com han fet.
El problema és que firmem tractats a la babalà. Deu ser això. O... no serà que els governants no informen bé la societat i fan i desfan per on els convé i després quan els criden a l’orde volen que la societat, el poble que els ha votat, faça rebombori per tal de disculpar-los a ells?
A! i els blanquets, panxudets i sentenciosos jutges, també han aprofitat per recordar, sobretot al ministre de justícia, el senyor Gallardon, que això de cadena perpetua a Espanya, a Europa... que vaja buscant alternatives.
Ser europeus té aquestes coses. Que et treuen més vergonyes que virtuts, però això sembla que no volem veure-ho. Ni explicar-ho! No això tampoc.
Però des del centre del continent, bé Brussel·les, bé l’Haia o bé Estrasburg no fan més que recordar-nos que som perifèrics, sí i tant, però ens agrade o no formem part d’Europa, ho som amb totes les conseqüències. I una d’aquestes conseqüències és, són, acceptar les regles del joc que nosaltres, sobiranament, hem votat i participat.
L’últim garrotada ha estat la sentència del Tribunal Europeu del Drets Humans d’Estrasburg. Aquests senyors de vestimenta negra, panxudets i blanquinosos han derogat la Doctrinat Parot. Perquè? Per què viola els drets humans. I ells es dediquen a això, ha jutjar i vetllar per tal que a Europa no es violen els drets humans. I nosaltres els violem? Sembla ser que sí. I un dia, també sembla, que per tal de demostrar que no violaríem més els drets humans vam firmar la carta sobre els drets humans, tot i comprometent-nos a jurar fidelitat a aquell tractat. Celebraríem amb rauxa aquella decisió, segurament, jo no ho recorde era massa adolescent.
Ara, amb la doctrina Parot, hem tornat a violar-los, els drets humans. I les reaccions envers la sentència són més violadores encara que les premisses que recull el tractat. No volem, no volen, que accepte el govern la sentència i ho diuen amb la boca petita, els afectats, clar, fan servir eufemismes, voltes dialèctiques però accepten la seua disconformitat. No volen derogar la doctrina al·ludida.
Però que és la doctrina Parot que un tribunal tan eixerit obliga a eliminar-la i posar al carrer (de la presó) els afectats? Bàsicament la doctrina fa una nova sentència just abans de finalitzar la sentència anterior del pres. Sense tindre en compte les circumstàncies anteriors. És a dir canvien les normes del procés a mesura que interessa que un pres no isca de la presó. O jutjar dues vegades, pels mateixos delictes el mateix pres. Si volíem sentències diferents calia haver-les demanat a priori. I això, ens agrade o no, no és just. El dret, europeu, ho impedeix (i a qualsevol país democràtic també)
La gent, i sobretot els afectats, s’escridassen en veure que molts etarres i violadors, amb sentències que freguen els 1000 anys eixiran de la presó, als quals se’ls havia aplicat la doctrina Parot i ara derogada tal doctrina hauran de traure’ls i indemnitzar-los. És comprensible, fins i tot just, que les famílies dels afectats, les víctimes, mai podran o voldran perdonar a aquesta gent i estan en el seu dret de condemnar, fins i tot l’existència dels culpables, però les regles del joc són les regles del joc i no es poden canviar a pleret per què sinó venen els panxudets i blanquets del tribunal i et trauen les vergonyes. Com han fet.
El problema és que firmem tractats a la babalà. Deu ser això. O... no serà que els governants no informen bé la societat i fan i desfan per on els convé i després quan els criden a l’orde volen que la societat, el poble que els ha votat, faça rebombori per tal de disculpar-los a ells?
A! i els blanquets, panxudets i sentenciosos jutges, també han aprofitat per recordar, sobretot al ministre de justícia, el senyor Gallardon, que això de cadena perpetua a Espanya, a Europa... que vaja buscant alternatives.
Ser europeus té aquestes coses. Que et treuen més vergonyes que virtuts, però això sembla que no volem veure-ho. Ni explicar-ho! No això tampoc.
Sixto Ferrero