Sort generacional

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

El meu pare, com el de molts altres, —el trie per proximitat, res més—, forma part d’aquella generació que començà a treballar de ben menut en feines agrícoles i ramaderes de poca consideració. S’ocupava d’aquelles feines que antuvi feien els xiquets encara en edat d’anar a escola, però com que calia passar casa, d’alguna manera o altra s’havia de guanyar el pa. Així uns mesos mirava un ramat, reduït, de bous, com altre anava a recollir fruites tocades per a algun terratinent que les comercialitzava a baix preu. Allò eren els anys seixanta del segle passat i les coses ara, han començat a recordar la dècada de l’arribada a la Lluna. No obstant, mon pare com la seua generació, també forma part d’aquella gent de la qual encara es tenia en compte, per assolir-se en una feina, l’estada i formació en l’ofici des de dins, és a dir allò de començar d’aprenent a un taller des de ben menut, amb l’adolescència ja eres peó, i amb la vintena passada potser oficial, altra cosa era deixar el taller i convertir-te en una mena d’autònom i tindre empresa pròpia. La norma conductual era quedar-se en l’empresa i anar fent. Llanterners, pintors, fusters, manobres de la construcció,... així s’han guanyant la vida. La majoria, ni tenien ni havien sentit parlar de la formació professional, eren oficials del seu ofici per l’experiència d’estar anys i panys al peu de la rasa, la paret, la fuita d’aigua,..., però també eren conscients que els seus fills havien d’estudiar per a «ser algú», —aquesta locució mai l’oblidaré: «ser algú»—, és per això que molts han pagat, i s’han esforçat en donar als fills tot el suport econòmic per tal que estudiaren i aconseguir la fita utòpica d’ara, en el segle XXI, ser aquell algú. Jo vaig estudiar música, i un dia arribà allò de comprar un instrument. Un clarinet, és un instrument relativament assequible, però ara pense en qualsevol instrument de corda, o un oboè,..., és a dir que molts dels nostres pares, sense beques i traient diners de sota d’on fóra, pagaven un fortuna, o invertien en els seus fills preadolescents de 12 o 13 anys una quantitat ben considerable, en molts casos endeutant-se, si calia amb el banc, amb préstecs per a pagar per exemple uns deu mil euros per un oboè, o dotze mil o més per un violí que sone a violí decent. Després a banda matrícules, materials, llibres i partitures,...., una odissea econòmica en moltíssims casos, tot, per a ser algú.
Amb els anys dels diners a cabassos, aquestes penúries no passaven, com no passaven altes moltes coses que crèiem oblidades o d’historietes de vells de postguerra, el cas és que els pares invertien en els seus fills, a més a més perquè estudiaren, perquè foren guapos, alts, ben vestits de marca, tingueren tot i el millor de les múltiples necessitats innecessàries que cadascú sabrà què cal a cada casa i cada fill però. Ara tot això també ha acabat i potser hem tornat a escoltar allò de cal estudiar per a «ser algú» a moltes cases, la diferència és que molts d’aquests pares, ja havien estudiat per a ser-ho. Darrerament també ha començat  a sentir-se allò de que «el govern només vol que estudien els rics», cosa que també fa tres dècades ja se sentia, i ben fort, durant els primeres governs felipistes, tanmateix abans, com els deia, els pares feien l’esforç de traure diners d’on fóra per tal de pagar, per exemple un clarinet a terminis, o a lletres, com es deia abans.
Ara el govern popular nostre, havia proposat d’extirpar aquesta fraseologia del: «només volen que estudien els rics», perquè recorden, ells havien pujat taxes universitàries, l’IVA dels productes escolars, han retallat l’educació, i molt, i han condicionat el terreny per tal que el concert educatiu i la privatització assolisca rèdits d’èxit per tal de justificar la privatització dels nostres recursos. És per això que el nostre govern havia llançat un producte becari on l’estudiant podia accedir a préstecs d’estudiant similars als d’altres països europeus, encara que són els nord-americans els que més experiència tenen en això del préstec avalat per l’administració per tal de començar a amortitzar-lo quan l’estudiant treballa dels seus estudis. Per tant, el govern havia de fer de fiador dels préstecs i l’estudiant s’havia de comprometre a tornar l’import quan treballés, com el model americà, suposàvem. Però no ha estat així, els sangoneres desvergonyits han aplicat a aquests crèdits un interès del 6% com si demanares per comprar una casa, un cotxe o unes vacances amb un creuer per paradisos fisclas. El cas és que no sé si volen demostrar-nos que són capaços de fer-nos caure en la més absoluta misèria i desgràcia, o és que realment la casta política del PP és així: elitista i sempre recercant el benestar dels de la seua classe social.
Ara no vull ni pensar de justificar els aldarulls que es munten en les vagues estudiantils, sempre injustificat tot allò que no siga cridar ben fort, però certament, hi ha polítics que es mereixen l’escarni, però dia i nit, que no dormen i s’hagen de gastar el sou en somnífers, per desvergonyits i usurers.