• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Quan algú amb quatre duros estalviats marxa cap al sud de França, bé l’antiga Provença, l’antiga regió del Llenguadoc o Gascunya entre altres, tot o en part malgrat la filiació política administrativa francesa, et fa recordar que això, en altre temps i encara amb reticències, és Occitània. Occitània és el país dels trobadors, a més és el país on va nàixer Jaume I, i això a més de deixar-se ensumar, es ven com a producte de consum turístic. A qualsevol poblet rural, en què es mantiga alçat un mur d’argamassa amb una xicoteta torreta rematada amb un campanar i el seu penell, s’hi munta un conglomerat d’accions, que un dia o altre, amb alternança i depenent de l’època de l’any s’ofereix la història, de vegades seguint els cànon administratius que marca la legislació francesa, per tant desproveïdes de fidelitat històrica, però s’hi dóna un pedaç del que fou aquella terra implacable, farcida de càtars, enemics dels beats pontificis, i adornada de castells la majoria dels quals, administrats per mans privades però, que amb la clàusula adient, s’obliga als seus propietaris, pel seu valor històric i pel justificat turisme rural i moviment econòmic, ha mantenir-los en condicions òptimes per als visitants, això implica manteniment arquitectònic dels edificis i les instal·lacions, condicionament i obertura horària,.., tot per tal que el turista, amb quatre duros com dèiem, s’hi quede i si potser que hi torne.
Pel Nadal d’enguany, per diversos motius, m’hi vaig apuntar a visitar el Monestir de Santa Maria de Valldigna. A priori pensava que la visitat estaria col·lapsada, diumenge i de matí, potser estaria ple a vessar de visitants empentats a veure potser, el monestirs dels monestirs per antonomàsia, i res més lluny, la llista era ben curta: quatre persones. Amb una atenció quasi personalitzada, amb un interès i preparació exquisida de la guia i una brillantor en els ulls per sentir-se privilegiada de poder explicar allò que considera seu, o ben bé sa casa, la sensació de que allò, l’enclavament i tota la infraestructura que es manté, malgrat les circumstàncies, dempeus, està quasi deixat a la voluntat de la mateixa Santa Maria, és ben bé la sensació que em quedava a mesura que marxava, assaborint encara, la sensació d’estar-hi a un monestir, on durant segles s’ha controlat i decidit la història i els esdevenirs d’aquesta comarca: la Safor i la Ribera, perquè no hem d’oblidar que els mollons arribaven fins a Alzira i Almussafes i fins i tot Cullera i propietats d’ultramar. Estic segur que si Simat de la Valldigna, poble amb un encant monacal que afalaga la vista i remou els sentiments de pertinença, estigués al sud de França, altre organum cantarien els cistercencs. Però no, malgrat els esforços, Simat i la Ruta dels Monestirs formen part d’aquest país diluït que compta amb centres de major interès turístics, patrimonial i històric, que no quatre monestirs que en un temps passat manejaven els designis d’un regne.
Llegia en aquest mitjà una notícia que feia referència a la pujada de turistes rurals que afectaven a la zona de la Ribera Alta del Xúquer, poc més o menys, tot em feia pensar que d’un mes per l’altre aquella sensació que vaig sentir pel Nadal s’havia dissipat, potser s’han adonat que oferir el passat, amb vehemència, amb sentit d’afiliació als textos històrics i amb el vist i plau dels erudits historiadors que han escrit centenars de llibres sobre els monestirs de la famosa ruta, han estat escoltats per les autoritats i la cosa ha pres embranzida, però no, sembla que el turisme ha vingut atret pels càmpings i uns històrics i historiogràfics tronadors repics de tambors i cornetes. Em pregunte, la Ribera i o la Safor és un paradís de càmpings rurals? Alzira és un punt referencial de turisme per a veure o visitar què? Carrefuor, un Xúquer ple de matolls i canyes, i buit d’aigua, em seguisc preguntant. Potser deixaria de preguntar-m’ho i a més em congratularia veure que algun dia es capgiraran les coses, si atenent als llibres d’història, escoltant i assessorant-se pels erudits historiadors, algun dia a Alzira, i això ens beneficiaria a tota la comarca (ja que hi ha més castells), comencen a explotar, a posar en vàlua i a divulgar l’Alzira medieval o l’Al-Yazirat Suquar, a oferir recreacions de les estades i tornades i l’eixida i mort de Jaume I cap a València (fabulista o fet real tan fa), a reedificar i omplir de contingut històric el monestir, ha recuperar els fets històrics vinculats a les visites reials i papals,... en definitiva que Alzira i la Ribera potser apareixien més en les guies turístiques escrites en les cròniques de Jaume I o Ramon Muntaner que en les que puga imprimir el ministeri de turisme i propaganda. I aquest és el problema que la propaganda, malgrat no estar Fraga per censurar, no li interessa que la gent prenga massa consciencia de la història, i molt menys que s’apuge l’interès per saber-ne, si damunt comencen a menjar i viure d’ella, no siga cas, que de la recreació històrica nasca algun sentiment de pertinença a la terra que un dia tingué la seua pròpia història, i naturalment no té res a veure amb «l’Espanya que es mou en tren»
Però ni açò és Occitània, ni ací tenim un duro, ni ganes de reinvertar-nos com a poble, que té una història que oferir i de la qual podríem menjar avui, als polítics centralistes els fa urticària només de pensar-ho. De moment seguirem sent una mena de Santillana del mar, basada en tres mentides diuen, ací les mentides i tergiversacions han conduit a muntar-se una ciutat que viu d’espatlles a la seua pròpia història.
Sixto Ferrero